El debat sobre la despoblació de les localitats menudes de l’interior de qualsevol província d’aquest país és motiu, en aquests moments, de rebombori. Ja era hora. En èpoques no tan passades, a Castelló, es facilità que els habitants dels pobles i les masades dels voltants baixaren a les capitals de les comarques. Quan el malson de la guerra incivil es va calmar, la migració de l’interior es va dirigir a les zones industrials i costaneres que començaven a rebre turistes; havia revifat la construcció i augmentat la producció ceràmica i la mà d’obra era molt treballadora i tenia ganes de progressar i mantenir-se a prop de llocs de servei.
Tot açò promogut pels governs que aconseguiren mà d’obra barata de l’interior de la província i, més endavant, treballadors de fora de la província i el país. Així es neutralitzava la problemàtica social de manca de jornals en determinades províncies, i s’evitava la inversió en serveis bàsics en els pobles que, a poc a poc, anaren perdent el seu patrimoni humà, vital per a la seua supervivència. Va ser com el peix que es mossegava la cua: com no hi havia inversió en serveis, la gent emigrava; com no hi havia gent, els serveis no eren necessaris. Així desaparegueren escoles per falta de xiquets i xiquetes. Tampoc era necessària la sanitat permanent: tancaren els centres d’assistència mèdica, i, clar, les farmàcies. Tampoc eren necessàries les comunicacions, i així un llarg d’etcètera. Açò no es va tallar ni amb l’entrada de la democràcia, la sangria va continuar, com demostren les estadístiques poblacionals de 1978 fins avui. La despoblació inexorable va continuar, fins que sols quedaren les persones de més edat. Se van perdre els masos, les terres de cultiu i les històries.
Població concentrada en grans àrees poblacionals
Així les coses, ara ens trobem amb una població concentrada en grans àrees poblacionals, amb grans borses de pobresa, quan no misèria; una població altament afectada pels acomiadaments. Una solució seria que la gent tornara als seus llocs d’origen, o els dels seus avantpassats, o anaren a viure a un poble menut. Però aquesta idea topeta amb la realitat. Durant molts anys, s’ha estat desmantellant els pobles. Salvant les distàncies, podria fer-se quelcom es va fer en la època de Carlos III en 1767, que va portar a 6.000 colons per a repoblar el nord d’Andalusia. El rei va donar un fur especial a les noves poblacions. La collita no tributava i els va donar terra, material de cultiu i vivenda.
Traslladant la idea als nostres dies, propose que per a repoblar el Castelló buit caldria oferir als futurs colons: comunicacions, carreteres, camins, Internet, senyals de tv i ràdio; transport públic eficaç i constant; facilitats per a l’establiment; fer polígons industrials menuts; oferir assistència sanitària, farmacèutica, construir hospitals menuts a una distancia raonable; serveis bancaris presencials. A més a més, calen subministraments d’aigua i combustibles; i fomentar el turisme d’interior, posar en valor el poble o municipi, establint, per exemple, circuits culturals. És també important donar suport a les estructures empresarials de tot tipus ja establides; finançar la mecanització del camp; i descentralitzar els serveis públics estatals, autonòmics o provincials establint-los en poblacions menudes. I això no es pot fer sense les inversions dels òrgans estatals, autonòmics i provincials, suficients: beneficis fiscals a totes les empreses i contribuents que visquen al poble, no als que estan empadronats per a les eleccions, vosaltres ja m’enteneu. Hi ha una clara discriminació dels pobles menuts respecte dels pobles grans. Considere que, tot i que és cert que cadascú ha de contribuir a les arques públiques segons les seves possibilitats. Si som iguals en les obligacions, també hem de ser-ho amb els drets. De tal manera que, si no es pot gaudir dels mateixos avantatges de proximitat i suficiència, tampoc és just contribuir en la mateixa mesura que els que si els gaudeixen. Doncs no és el mateix tenir una escola o un hospital a 10 minuts que a 50 km.
Fins que no hi haja igualtat en l’àmbit dels serveis, els veïns d’eixos pobles haurien de pagar menys impostos com a benefici fiscal per la manca de serveis bàsics, mitjans, infraestructures, o la dificultat d’accedir a ells. És possible que alguns suggeriments anomenats ja estiguen en marxa; altres no. Dit queda.
Llicenciat en Dret
