Els traductors som uns desconeguts per a la major part de la gent lectora. Acabe de veure en la premsa que el ritme de lectura entre la població espanyola augmenta poc a poc. Des de fa uns deu anys hem passat d’un percentatge de gent que llegeix del 57% en 2010 a un 64 en 2020, és a dir un 12,3% més. Ens acostem poc a poc als paràmetres europeus. I això és una bona noticia.
Per un altre costat resulta que el 21% de la producció editorial de tot l’estat és resultat d’una traducció. És a dir, uns 14.000 llibres són traduccions.em adquirit un hàbit de lectura tan automatitzat que, quan comprem un llibre i el llegim, no es pensa en si s’ha escrit en una llengua diferent d’aquella en la que el llegim. Llegirem en català o en castellà amb tanta naturalitat que se’ns escapa la llengua original en la que, probablement, ha estat escrit.
Amb aquest petita anotació només vull fer constar el valor enorme que les traduccions tenen, de manera totalment inapreciable, en la nostra quotidianitat. El camp de les traduccions abasta tot el nostre entorn. I parle només de traducció de llengua i no de les que fem, conscientment o inconscientment, de fenòmens culturals o socials, per exemple. Que tenen tot el seu valor i no és reduït.
Diu el traductor i lingüista Gabriel Ferrater aquestes alades paraules «qui domina els mots, domina el món». I quanta raó inclou aquesta sentència! Només cal prestar-li un poc d’atenció al tema per a descobrir-ho. I ara que es comença a reivindicar des dels països que han sofert la colonització, una restitució de, per exemple, peces d’art que els van espoliar, demanen també restituir els noms propis i no els imposats per les potències estrangeres. I es considera correcte ara que el nom del cim conegut com Everest, nom del descobridor anglès, es diga Quomolunga que és com es diu en tibetà. I ainsi de suite...
Moltes vegades les traduccions han estat una imposició, en el millor dels casos un desconeixement, i en el pitjor una mala voluntat manifesta. I, com es pot veure, la traducció o la creació fins i tot de paraules substitutòries és una ferramenta per a crear unes referències inconscients que desvirtuen el sentit primari. Des de la toponímia, aspecte que afecta a sentiments i coneixements profundament arrelats i definitoris, fins a conceptes i paraules del món econòmic, tot ha estat traduït una vegada o una altra. I la traducció, malgrat la seua aparent objectivitat no és neutra. Això no vol dir que un traductor no busque, com afirma Umberto Eco, el major paregut possible, dir quasi el mateix. Però al darrere sempre hi ha un pensament i uns coneixements que no són un manà caigut del cel sinó producte d’una forma de veure i comprendre el món. Traduir la paraula que designa un objecte físic és treball relativament fàcil. Relativament. Fer-ho d’una que implique valors, judicis, moral o estètica pot ser tota una filosofia. I per aquesta mateixa vaguetat és la raó per la que els poderosos del món, els de Nova York o Xangai com els de Madrid o Brussel·les, han mirat de dominar el lèxic de la ciutadania.
I, a partir de les paraules, tota la resta. Algunes vegades una traducció pot ser una espècie de broma com per exemple convertir el cim dels Pirineus catalans «Tres hereus» en pic «Molt feliç» en francès. Sí, és una broma o un desconeixement pur i simple. Però d’altres vegades les traduccions no tenen tan bona intenció. El lector o lectora al que hem al·ludit més amunt no sol pensar en les dificultats dels traductor ni en les seues possibles tergiversacions voluntàries i intencionades.
A casa nostra podem trobar mostres d’aquesta malesa de les traduccions. I algunes, la major part de la nostra toponímia, amb una clara intencionalitat perversa i destructora. Traduir el nom del tossal de Gaidó, a Cabanes, per «Gaidón» encara ho podem considerar benèvol. No ho és la infinitat de noms de llocs i llogarets, cims i valls, barrancs o séquies que de manera sistemàtica s’han convertit en noms que a penes es reconeixen. I en aquest cas només podem pensar que hi ha hagut una voluntat expressa d’aniquilar i destruir una memòria local.
Una vegada vaig tenir l’ocasió de conéixer un geògraf cabal i justicier. Fernando, de Càceres ell, tenia per missió inspeccionar un camp de la toponímia de les comarques castellonenques. Em va tenir avorrit, amablement avorrit, durant un temps en el que no feia sinó preguntar-me per tal o qual nom. Jo ajudava, però per a fer un treball mínimament honest el vaig haver de remetre a un expert en filologia i més especialment en la tan variada toponímia que els humans hem imposat al territori sobre el que vivim. Sé que va eixir un bon treball i en mapes posteriors van aparèixer els noms tal i com era preceptiu.
Si deixem de banda els noms de referència física ens encontrem dins un univers divertidament ric i ample. Tant com la vida. On les dificultats del mateix treball de la traducció per una banda, i la necessitat de controlar per part dels detentors el discurs que es tramet són considerables.
En aquest sentit la traducció és tan important perquè ha acabat limitant, en el passat i ara també, la transmissió del saber, del coneixement. No posseir una traducció fidel, mínimament fidel, comporte això el que comporte, ha estat causa de disgusts i maldecaps. I també fins i tot de derrotes , tant en el camp de la guerra material com en el de les idees.
Pensem, per exemple en les traduccions de llibres sagrats com ara la Bíblia, l’Alcorà o el Talmud i les batalles que hi ha hagut al seu darrere per una simple paraula. Però també per la pura i simple possibilitat de llegir-lo. El sentit de molts aspectes de la vida social i religiosa de les persones ha estat condicionat pel món de la traducció. No només pel valor d’una paraula o d’una altra sinó per la possibilitat de que una determinada traducció arribara o no a un col·lectiu.
Algunes traduccions han imposat un pensament en detriment d’un altre. I com, en general, nosaltres els valencians no hem tingut accés quasi mai a la fabricació de llenguatge, ens hem hagut de limitar a posseir aquell que de manera natural i espontània la població va crear en un moment. O crea en l’actualitat. Lògicament sense els mitjans per a fer-lo vàlid i oficial, s’ha hagut d’acceptar aquell que els altres han imposat. El lector i la lectora d’aquestes ratlles ja sap de què parlem i com van les coses. El problema, perquè de problema n’hi ha encara, és si tenim ni que siga una lleu possibilitat de traduir nosaltres, a la nostra manera, les paraules que circulen pel món. Ara no es tracta ja de toponímia sinó de corregir, si cal, el lèxic del FMI o la Unesco.
Sociòleg i traductor
