Ma mare, que en pau descansa, tenia la costum junt amb unes amigues, veïnes o conegudes de sentar-se en un banquet al carrer o a la placeta a vore passar la gent i el temps. Al banquet, li deien la Moncloa. ¿On va mare?, un ratet a la Moncloa. A casa sabíem que no era a Madrid on anava. Al banquet, veien passar a la gent, parlaven d’ella, i amb ella i tot seguit arreglaven el país. D’ahí el nom de la Moncloa. Vaja, igual que a les tertúlies de televisió, radio o bar, però al banquet. Alguna vegada, el banquet de reunió era el de «si no fora», que pot ser fora el mateix, però la conversa girava al voltant de les malalties, de la sanitat, o la atenció Sanitaria. Si no fora per que me fa mal la cama, ja veuríeu; si no fora per... o quan anaven al ambulatori i deien «xica ni m’ha mirat, ha fet el volant i ja està; puix te creuràs que m’han donat hora per a d’ací a tres mesos, ja haure mort» i així passaven la vesprada.
Cap de les dones del banquet era experta en cap matèria de les que se consideren socialment essencials. La seua major experiència en aquesta vida havia estat possiblement treballar molt, en llocs de treball fastigosos, en la llar familiar, pujar als fills i atendre al homes i als avis. El banquet de Moncloa o de si no fora, era al meu entendre una mena de confessionari, on es compartien experiències, preocupacions i noticies mal enteses. Solucions no es trobarien, però es descarregaven tensions en tot moment.
Aixó es el mateix que fem moltíssima gent, parlar amb una certa neciesa sense parar compte en que podem equivocar-nos o allunyar-nos de la realitat. En el banquet la ignorància o neciesa en els raonaments estava molt limitada a les quatre persones que allí estaven. Aquesta introducció del banquet m’ha vingut al cap per la tristor que em provoca vore que el que abans eren comentaris de banquet, avui degut a un mal us interessat a les xarxes socials, els comentaris de banquet, de bar o de reunions socials no es queden per a quatre. Em provoca tristor vore la quantitat de gent de la meua edat o mes jove que es refia de tot alló que els conten a les xarxes. Contalles que es difonen per empreses dedicades a aixó, a difondre noticies. Contractades per grups als quals es interessa crear una mena de situacions determinades: soscavar la confiança en determinada gent, o preparar el terreny per a qüestions majors, produir por, recel, desconfiança envers de col·lectius discriminats. Son empreses creades, sembla, per confondre a l’opinió publica, per que envien a les xarxes tota mena de noticies envoltades d’una aparença de veritat que essencialment son mentides o mitges veritats que son dobles mentides.
Per eixample una historia que m’han contat moltes vegades es la dels okupes de cases. Es curiós que tots els que m’han contat l’historia, en temporades que habitual i casualment coincidien en moments de venda d’alarmes, ho saben de primera ma, per que, tenen un amic policia, o coneixen a un veí. Per a rematar, la qüestió, últimament he vist la col·laboració de determinada empresa de seguretat que, aprofitant la situació de por creada, donava aparença de realitat general a les histories de oKupes de cases. No dic que no existeix el fet, dic que pot ser no en siguen tants.
Se podrien contar algunes mes, però per avui ja es prou. Mala sang i mala baba se necessita per a difondre una noticia falsa. Poca intel·ligència per creure-la. Mala intenció per fer de pregoner. Com totes les encaminades al odi i la discriminació son repetitives en el temps i la temàtica. La majoria, ho reenvien amb bona fe i poc judici i això confirma que la intel·ligència no es una qüestió d’estudis, alguns ciutadans semblen dominats per l’odi i la rancúnia d’un nivell semblant a les seues titulacions acadèmiques.
En paraules del filòsof Noam Chomsky: «... quan no se pot controlar a la gent per la força, un te que controlar lo que la gent pensa, y el medi típic para fer-lo es mitjançant la propaganda». I la difusió de noticies dubtoses. La consigna es que la mentida deu fer-se passar per veritat.
Llicenciat en Dret
