Fa un mes que oblidàrem les dones afganes, però el passat divendres, les poques que encara fan front a la dictadura, foren dissoltes a colp de pistola d’una manifestació.
El mateix dia que es feien públiques noves prohibicions com ara que les dones no podrien cursar educació Secundària ni universitària, prohibit fer bona olor i vestir amb colors, prohibit fins i tot portar tacons perquè tot això incita l’home a la violació. Es a dir, si l’afgà és pitjor que un animal, ho paguen les dones. I davant d’açò Occident calla.
També de divendres són les dades de la violència masclista al País Valencià: entre abril i juny s’han registrat 5.589 víctimes, un 24% més que l’any anterior, 426 a les comarques del nord. I també de divendres són les conclusions del baròmetre de Joventut de la fundació FAD que alerten que ú de cada cinc homes joves espanyols creu que no existeix la violència de gènere, tot i que es denuncia una violació cada sis hores.
La setmana passada complíem 90 anys de l’aprovació del dret al vot femení, que després la dictadura suprimiria. Així la ciutadania per a les dones només fa 90 anys que es va aprovar, jo a casa tinc alguna cadira més antiga. I el mateix divendres, una representant del PP denunciava públicament que no hi havia dones intervenint en la convenció del PP.
Durant la setmana jo mateix rebutjava una iniciativa parlamentària del PP que demanava retallar la jornada laboral de les dones perquè es quedaren a casa a cuidar la família. Imagine que els autors de la proposta creuen que amb un salari --el de l’home-- es pot viure. I divendres vaig escoltar com un diputat de Ciudadanos qüestionava per què fem un minut de silenci quan maten una dona.
Hem abandonat les dones afganes, però es que ací mateix, ja han vist vostès el que dona una setmana qualsevol. Lluitar contra el patriarcat cansa, però si ens creuem de braços i no fem res, a més de cansar, mata.
*Síndica adjunta de Compromís a les Corts
