Els dos primers dies del mes de novembre, la celebració de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts ens porten a recordar d’una manera especial a tantes persones que han passat per les nostres vides i que ja no estan entre nosaltres: pares, germans i altres familiars; amics i companys amb els quals hem compartit moments significatius; persones que ens han ajudat en moments delicats; creients que han sigut model i estímul de fe en el nostre caminar com a cristians. Aquest record ens mou a visitar els cementeris on reposen les seues despulles, com a signe de veneració i respecte. Per als creients, el seu record ha d’estar impregnat d’un sentiment d’agraïment a Déu i, per tant, ha de transformar-se en oració, en Paraula d’amor a Ell, perquè a través d’ells hem conegut el seu amor i, en molts casos, gràcies a ells, que han sembrat la llavor de la fe en els nostres cors, l’hem conegut.
El record i oració no tenen com a finalitat alimentar el dolor, sinó ajudar-nos a créixer en la fe en la resurrecció i en l’esperança en la Vida Eterna. L’experiència de la mort és l’horitzó de la vida de tot ésser humà. És com un enemic que està davant nostre, que és més fort que nosaltres i de qui no podem escapar. Tots l’haurem d’afrontar, encara que no sapiguem com ni quan. I no li trobarem una explicació racional. El Concili Vaticà II afirma amb contundència: «Tota imaginació fracassa davant la mort». No obstant això, la fe ens obre una finestra a l’esperança. Qui ha conegut l’amor de Déu i ha cregut en eixe amor no dubta de la seua voluntat de salvació per a tots els homes, ni de la seua misericòrdia. Sabem que si Déu ens ha donat aquesta vida és perquè ens vol donar una millor; que és un Pare bo que no abandona als seus fills; que sap veure allò de bo que hi ha en el cor de cadascun d’ells; que és clement i misericordiós, lent a la ira i ric en pietat i misericòrdia. Per això, confiem que els nostres germans, que als nostres ulls han mort, viuen ja per a Déu.
*Bisbe de Tortosa
