Benimodo és un poble discret. Que s’amaga enmig del territori central del País Valencià. Just en la comarca de la Ribera. La seua població, com la de tants llocs amables de la nostra terra, té de tot. Gent que hi treballa al camp i qui a les oficines. D’altres en la indústria o de passejant de voreres i bars.
Hi ha un pintor com Armengol que té justa fama pel que fa. I gent que vota a dretes o a esquerres i pensen allò que diu que qui dia passa, any empeny. Però per al nostre cas el que importa és que a Benimodo va viure, encara que no hi va nàixer, Didin Puig.
A Didin li va passar allò que li succeí a Horaci. Que un lloc li va somriure més que no un altre i el va convertir en el seu racó de residència. Per a ella Benimodo era el melic del món. Encara que, internacionalista i desperta com era, les seues passes van anar des de ben prompte entre València i París. De la vida social i cultural d’aquesta senyora qualsevol persona interessada pot donar-li una ullada a wikipèdia i se n’assabentarà de quantes activitats va fur a terme. I com de fructíferes van estar en molts sentits.
Va ser periodista i en això hi treballà de valent. Va rebre i donar classes de valencià quan això era un acte heroic i inusitat. I es va posar dins un món que, tot i ser majoritàriament d’homes, com era en els anys setanta, vuitanta, noranta i..., va esdevenir una referència en la dinàmica cultural d’una ciutat com València que començava a desvetlar-se del període de guerra. I va ser, efectivament, en la seua vessant de dinamitzadora social on va reeixir considerablement. Tocava moltes tecles i les tocava amb encert.
Era una mena de centre on hi acudien informacions i des d’on eixien propostes i activitats.
Des de la música i el ball amb el grup Alimara, al territori del llibre. Des de la ràdio a la televisió. I tot ho duia al cap. Connectava, amb eixa capacitat que només tenen algunes persones, els diferents àmbits i persones.
Jo havia d’anar a seguir estudis a París. En aquells moments França era encara un món distant i car. I no resultava fàcil fer vida per allà. Didin, en saber-ho , va entrar en joc. I menejà cartes i agendes. Parlà amb amistats i coneguts. I, a la fi, em vaig veure amb les claus a la mà d’un petit apartament a la vora de la mateixa Sorbona, on tenia les classes.
Va ser a través del seu amic Toni Mestre què, tenint relació intel·lectual amb una estudiosa de la nostra llengua i del món de les dones, que jo arribava un dia fred i boirós al domicili d’Anne.
Van ser uns anys de molta alegria per a mi. Que tal vegada vaig agrair massa poc . Cap de les tres persones involucrades en va treure cap profit que no fora el de l’alegria de compartir els beneficis mutus. Els que reporta l’amistat i les bones maneres.
Un bon dia, perquè mentre estava dins el moviment solidari jo ni ho pensava, em vaig adonar que allí havia actuat de manera lliure i espontània un dels valors més universals que podem observar. El de la solidaritat entre persones. Això em semblava prou evident. Però més enllà hi havia el fet que el mateix efecte funcionava entre gent que ni de lluny ens coneixíem. Per a Didin havia estat un acte més d’entre els tants que havia dut a terme, directament o indirectament, amb unes persones o unes altres. Sense importar-li sant ni bandera. L’encert seu era que, acostumada a defensar les seues fermes creences en uns moments i llocs on no era fàcil, tenia la capacitat per fer valdre el seu posicionament sense molestar ningú. Que va tenir algun enfrontament i fins i tot provocà situacions de baralla dialèctica forta és cert. Era dona producte --¿no ho som tots?-- d’un cert temps que havia estat el d’amagar les paraules i fer estraperlo.
En una de les afables converses que vaig tenir amb ella va eixir, com no podia ser altrament, el seu període francès. Els contactes i les converses que acompanyaven la lectura de manera goluda de tot allò que sonava a política. Ella era clarament un zòon politikon versió fulard i llavis pintats de roig. Que havia viscut a París i que ho havia fet amb la intensitat que les dones descobridores tenen incorporat en el pak, era cert. Fins i tot en el parlar, tan valencià, entre el de La Ribera se li colava de tant en tant alguna paraula francesa.
Li vaig dir si havia llegit Louise Michel, comunera de l’any 1871 i defensora forta de les dones. O Marx, Montaigne, Camús... Didin em va mirar. I, posant-me la mà al braç em va dir: «Són paraules majors! Cal considerar-les».
Però ella era dona d’acció. I dels contactes amb persones a les quals va representar com van ser Llach, Ovidi Montllor, Raimón, Al Tall..., en va treure tot el trellat i la força que necessitava.
No és allò de que quatre dones i un pato, mercat, sinó que amb les seues paraules i una bona mercaderia cultural, podia moure els sentiments de la gent i treballar per tot allò en què creia. Que era el país, la gent, la voluntat de servei i la generositat. Era un goig parlar amb ella, com ho és fer-ho amb persones que tenen el do de la bona voluntat i disposició a l’ajuda. I que, a més, tenia el coneixement assumit de les vivències com a font de futur.
Supose que els seus darrers dies hauria perdut el somriure que sempre mostrava. Una foto seua d’eixe temps, mostra ja un rostre apagat. Però el que havia fet quedava.a quedat.
En els últims anys se li van fer reconeixements que mereixia. Dona ben social com era no defugia els elogis ni les bones paraules. Però sabia mantenir-se discretament i amb mesura i dignitat.
Aquesta senyora de Benimodo, amb les ulleres metàl·liques i el somriure disposat sempre, és avui un record dèbil, quasi inexistent, entre la immensa demografia valenciana que ara viu principalment preocupada per les crisis que ens volten. Diuen els savis, que no són temps per a la lírica. Però això no és cert. Precisament en moments de canvis sobtats i intensos com els que patim, ens calen mirades que vagen més enllà del pur i simple dia a dia. Són necessàries persones fortes que trinen per sobre la mediocritat de la majoria. Calen eixos elements socials personificats que assumeixen un paper clar i responsable. Aquesta senyora tot això ho tenia i duia a terme les accions. Per casa seua a Benimodo hi passava tot el món. Era una mena d’Ajuntament oficiós. Però encara que la seua actitud vital avui no siga coneguda, segurament en algun Benimodo valencià discret està apareixent una dona com ella que serà igualment generosa.
Sociòleg i traductor
