Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor i la festa del Baptisme de Jesús al Jordà acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar al Xiquet amb Maria la seua mare, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’aquests personatges: «es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra» (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar al Déu a qui buscaven, van reconèixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure aquesta trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.
Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Avui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència que fomenta la cultura cientificotècnica que ens envolta: l’home d’avui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resisteix a reconèixer la pròpia petitesa perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.
La virtut de la religió, que ens recorda els deures que en justícia tenim envers Déu, és la que ens porta a tindre una relació correcta amb Ell i la que ens indica el vertader camí per a créixer en la seua amistat. La justícia envers Déu i envers les persones és la primera manifestació d’un amor autèntic i el primer pas per a créixer en ell. Qui de veritat estima Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix. Qui de veritat viu d’aquesta manera la seua relació amb Ell troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.
*Bisbe de Tortosa
