Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Enric Nomdedéu

AL CONTRATAQUE

Enric Nomdedéu

Jo no perdone

Segons Nietzsche, la mort de déu, és el fet fonamental del triomf absolut del nihilisme inherent a la tradició del pensament occidental, des de la qual es desenvolupa la seua reflexió. L’expressió apareix per primera vegada a La gaia Ciència i és un dels temes centrals d’Així parlà Zaratustra. La mort de déu, el seu assassinat a mans dels homes que han deixat de creure, suposa la fi de tota la concepció tradicional dels valors, com també la de la noció de veritat, comuna a tota la metafísica occidental.

Jo no hi crec en déu. Durant anys vaig esforçar-me a buscar un déu, algun, el que fos, el que em facilités respostes a les preguntes transcendents... Que la ciència encara no respon. Acabarà per fer-ho, com ens demostra la història. I com no crec en déu, no crec en el concepte del perdó, com l’acció de no exigir venjança o revenja davant un mal infligit per altres. El perdó ocupa un lloc central en la majoria de les religions, però segurament és el cristianisme qui més ho ha ritualitzat. Acte de contrició, propòsit d’esmena... A mi ningú no m’ha demanat perdó pel mal que m’han fet. Ni crec que hagen fet cap acte de contrició, ni tenen cap credibilitat per a fer un propòsit d’esmena. Només esmenen els pressupostos, i copiant les esmenes dels anys anteriors.

Tanmateix el perdó no és només un concepte religiós, dogmàtic. De fet, des de la psicologia s’exhorta al perdó perquè s’accelera l’oblit i la superació d’un episodi negatiu. No perdonar pot degenerar en obsessions i traumes, focalitzant la vida al voltant d’una futura reparació.

En el centenari del naixement d’un altre descregut il·lustrat, trobo adient citar a Joan Fuster: «M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.» En això tampoc estic d’acord amb Fuster. Jo no els odie. L’odi exigeix el mateix esforç emocional i intel·lectual, i produeix el mateix desgast intel·lectual i emocional, que l’amor. Amor i odi són bessons contraris, són igualment absorbents. I francament, preferisc dedicar tota esta immensa quantitat d’energia, i esmerçar el meu temps, a estimar, que al contrari. Resulta més gratificant, i més productiu, i et fa sentir millor.

Així i tot no odiar no vol dir no contestar, no reaccionar. Jo defuig l’odi perquè és cansat i poc pràctic, això no obstant jo no defuig la resposta, o la venjança per parlar en terminologia de quan els déus eren tot poderosos. I quan l’adversari polític fa un pas decidit i determinant per convertir-se en enemic, ha d’esperar resposta. I la resposta ha de ser atacant-se a allò que més els importa, a allò que més mal els hi pot fer. I òbviament, per a esta colla d’híbrids de mals gestors i corruptes, el pitjor càstig és mantenir-los lluny del poder, i evitar que les seues mans tornen a tindre les claus de la caixa pública. Per amor. Per amor al proïsme, que també és molt cristià això.

Treballar amb més ganes per aconseguir que la dreta es perpetue al purgatori de l’oposició, a l’infern de la derrota, serà la meua venjança si ho volen dir així. Déu ha mort. Nomdedéu no.  

Secretari autonòmic d’Ocupació i director general de Labora 

Compartir el artículo

stats