Yannis Ritsos, poeta grec, al seu llarg poema titulat Helena ens mostra tota l’enorme i desgraciada situació en la que han viscut les dones durant segles. En la boca de la protagonista veiem les marques de la vellesa en el cos, el pas dels amants, en el seu esplendorós destí, els Ulisses, Hèctors, Agàmemnons… I la càrrega que sempre ha caigut sobre les esquenes de totes les dones. Els herois, com els esclaus i els metecs, sempre han fet la seua vida dominant les dones. La pregunta pertinent és ara, quant en sabem els homes, de les dones?
Si ens fixem un poc, només un poc, es pot comprovar que en l’univers humà hi ha dos discursos diferents que suren quasi totes les societats. I, dins d’aquestes, marquen els territoris distints per a cada grup. Ja siga en el nivell estrictament personal de vida individual, o en el cultural, en el laboral o en l’econòmic. De manera ampla i quasi absoluta les relacions de força han estat de superioritat per part nostra, dels homes. I elles sotmeses, fins fa dos dies i encara només en entorns privilegiats com és el món occidental, a les voluntats del poder mascle.
El discurs creat per les dones, que n’hi ha i és poderós, ha estat menyspreat en el millors dels cassos i ignorat o reprimit en la resta. A les dones els han estat vedats quasi tots els camps de la vida social. I això des de fa segles, per fer-ho curt. De vegades han aconseguit certa visibilitat sobre la base de molt d’esforç, de sang i suor.a tret el cap en art, literatura i poca cosa més. No els ha estat permès posar-se damunt la palestra i fer visible el seu model de vida.
I quan aquest discurs apareix té immediatament la designació de ser més íntim, més afectiu. És veritat això? No serà que en suposant-li aquests valors només es desqualifica? També es diu que les dones sempre estan disposades a construïr el be comú. No hi ha dubte que hi ha una gran part de veritat en aquestes disposicions. El que passa és que el seu benestar, la seua vida plena, no pot estar condicionada per uns tòpics que no sempre són veritat i que no beneficia ningú. Ni elles ni nosaltres, els homes.
La presència femenina arreu dels nostres àmbits socials, i parle quasi exclusivament des de dins de l’entorn dels països on la seua posició ha adquirit uns certs avanços, té la força de la quantitat. No tant de la qualitat que aporten. Aquesta darrera se l’han de guanyar a pols. Trencant sostres durs i fins i tot violents. Elles són elements essencials del funcionament social, però que es deixen de banda quan no són imprescindiblement necessàries. Però massa invisibles. I ignorades en excés. S’ha fet una construcció mental perversa perquè ha estat edificada sobre el domini, i no la col·laboració. I totes les ideologies que al món han aparegut, llevat d’alguna de resultats ínfims, no han servit sinó per confirmar i reblar si calia la conveniència del domini de l’home sobre la dona. I aquestes ideologies imperants arreu són culpables de les desigualtats. I feta una ullada sobre la teoria, mirem ara al nostre voltant.
Qui no té al seu voltant una Maria, una Violeta, una Laura o Empar... Com a parella, mare, filla, cosina o germana, la dona és a la nostra vora. I, massa sovint, desgraciadament, considerada poc més que com un moble necessari i útil i ací s’acaba tot. De vegades com un gerro ben replet de flors.
Quants de nosaltres, que ja tenim fet el batxillerat, hem après els noms de dones? En el nostre univers s’ha posat d’exemple l’home. Rarament la dona. Que siga en l’entorn internacional o en el més casolà, els noms de gent lloable i distingida és la dels homes.
I en repassar la llista podríem fer una ullada a algun dels poemes de Bertolt Brecht. Per exemple la de Jenny la dels pirates o, més encara, quan parla de qui ha construït imperis oblidant els treballadors anònims i les dones que sempre han fet els treballs subalterns.
Sí, sí, oblidem amb facilitat allò que no ens interessa encara que ens preste un bon servei. I no en sabem els noms perquè el poder masculí ja se n’encarrega de tapar-los. Quan han començat a aparèixer als mitjans de comunicació i en les nostres converses gent com Carmelina Sánchez Cutillas (escriptora), Maria Blasco (científica) Hortensia Herrero (economista ), Fàtima Agut (filòloga), Mónica Oltra (política), Agnès Noguera (empresària), Susana Gisbert (jurista), Matilde Salvador (compositora) o Carme Juan (actriu)?
I fem referència a gent valenciana només. Que evidentment i per sort, no és una llista exhaustiva. Perquè deixem enrere dones de la nostra història, entre d’altres, aixina Isabel de Villena, escriptora i religiosa. O les d’algun període massa oblidat com el temps de la república, quan hi ha haver un esclat d’elles en un discret segon terme com Francisca Sánchez, Empar Navarro, Guillermina Medrano i Enriqueta Agut, mestres totes elles que es van posar al servei de la societat amb la força de la gent que sap que estar situada en una posició de privilegi no és el més habitual.
Ens hem centrat en el món valencià perquè és el menys conegut. No tenir un suport estatal té eixes coses: passem sempre a segona fila dins la imago mundi popular. Tant de la pròpia com de la general, de la internacional com és obvi. Però, evidentment, el que ha succeït ací ha estat similar a tota Espanya. Fins i tot pitjor en determinats llocs més donats al conservadorisme que empeny les dones a la fosca i la negació.
Ens podem preguntar si estem vivint un moment de reconeixement del paper de la dona en tots els àmbits de la vida. Ens ho podem preguntar i, evidentment, es constata un avanç, fins i tot un pas endavant considerable, considerabilíssim, si mirem enrere. Ara... els fets històrics no tots tenen un sentit positiu en termes de progrés. I sense entrar en el joc de si existeix o no un progrés en la història. Però en termes relatius, immediats sí que s’ha millorat, i molt. La qual cosa no vol dir, ni de lluny, que vaja a estar un procès irreversible i positiu. De flors i violes i coquetes de mel.
*Sociòleg i traductor
