És evident que les reivindicacions de les dones són justes i han de ser solucionades.ui vull trencar la vara de la discriminació i de tota malvolença, en broma o en veres, que des de l’antigor s’exerceix contra elles. Al meu parer, aquesta malvolença s’origina en les religions monoteistes de caire patriarcal. La Bíblia, com ens han ensenyat, està a la base de les tres grans famílies religioses: judaisme, cristianisme i islam. Al Gènesis, llibre bíblic de l’Antic Testament adaptat a la creença jueva d’un sol Déu, està l’inici i fonament d’aquesta intolerància. El llibre ve a ser una recopilació, de la mitologia mesopotàmica d’allà pels segles VII i VI abans de Crist. Escrit està al llibre, que Déu va crear els animals terrestres i l’home; que, com a curiositat, els va crear vegetarians, sols menjaven herba i fruita. Al primer capítol, als versicles 26, 27 i 28 llegim: «Fem l’home a imatge nostra, segons la nostra semblança…i va crear Déu l’home a imatge seua: a imatge seua el va crear; mascle i femella els va crear». I els va anomenar home, de hominem, es a dir, el ser humà. I ací la paraula home no és una separació de gènere, sexuada sinó genèrica. És ben clar, segons els primer versicles de la Bíblia, Déu va crear els primers éssers humans a un temps i iguals. Sense fang, pols ni costella, una dualitat dins d’una unitat: deessa i déu, com és inherent a la deïtat que no es home ni dona, ni mascle ni femella. Un binomi com la parella de la guàrdia civil: dues persones i un sol cos. Perquè Déu és home i dona a la vegada, gaudeix de dos sentits de la vida.
Sembla, però, que aquesta igualtat del primer relat del Gènesis no el van vore gens bé els pares de l’església, i la cosa va durar com una arruixada d’estiu. Al segon relat del Gènesis, i emprat pel cristianisme, la dona apareix perquè ja hi havia l’home, i per donar-li ajuda: «Va dir Yahvéh, no és bo que l’home estiga sol, i de la pols, igual que l’home va crear tots els animals per fer-li una ajuda adequada». És aleshores quan Yahvéh se n’adona que de entre tots el animals que havia creat, l’home no podía procrear amb cap d’ells. Llavors va crear la dona, no de la pols sinó d’una costella d’Adan, és a dir, d’un subproducte de l’home. Això ho tenim al capítol 2, versicle 18 del Gènesis. Fins ací tot eren flors i violes. Després va passar el que va passar: Eva es va deixar seduir per una serp astuta, melindrosa, creada també per Déu. Amb veu provocadora, i aprofitant l’interés de la dona per tenir saviesa, va convèncer Eva de menjar l’apetitós fruit de la ciència del bé i del mal. I Déu sense culpar-la de res, va castigar Eva, estigmatitzant-la: «les fatigues seguiran els teus embarassos; amb treball pariràs els teus fills, al teu marit anirà la teua apetència i ell et dominarà». La realitat es que Déu no li havia prohibit a Eva menjar el fruit, sí a Adan. A Eva no consta. Adan l’acuseta, va assenyalar a Eva com a culpable, i Yahvéh Déu li va dir «per haver-hi escoltat la veu de la teua dona i haver menjat de l’arbre que jo t’havia prohibit, per la teva causa la terra serà maleïda: amb fatiga trauràs d’ella l’aliment..., espines i brosses et produirà, menjaràs brossa del camp i guanyaràs el pa amb suor, càstig que de retruc era una qüestió que també afectava a Eva, és a dir, la va castigar dues vegades pel mateix fet, un poc despistat anava Déu.
A l’època medieval, l’església va afegir més coses. La dona es va convertir en responsable dels pecats i les desgràcies; van ser considerades com a pervertidores, artifici del dimoni, de lascívia insaciable i perdició dels homes.omes pobres i innocents criatures, que per culpa de la dona varen perdre la divinitat del Déu creador. I sobre les dones van caure imposicions, prejudicis i rols de gènere. I així ha perdurat més o menys fins a hui. Tot una gran mentida, per tal de crear una superioritat que mai han pogut tindre ni per la gràcia de Déu.
Llicenciat en Dret
