Els contenidors de deixalles del terme estan desbordats. Els voltants d’alguns d’ells són taques de brutor sistèmica pegada al sol i brossa que mai es neteja. Llocs plens de pudors, deixadesa, abandó i insalubritat. A més a més els objectes com vàters, lavabos, finestres, mobles i mes restes. En realitat la culpa no és tota de la regidoria corresponent; aquesta té la responsabilitat de la recollida, la instal·lació de suficients contenidors, la recollida i neteja diària, la vigilància, o la imposició de sancions als infractors. La resta, les deixalles voluminoses, els vàters, les cobertes de rodes, les escombraries de construcció... corre a càrrec de incívics sense trellat que dipositen la merda. Serveixen d’exemple els voltants del camí sant Josep i el barranc de Fraga, on hi ha o hi havia –fa temps que no he passat-- tal quantitat de restes pecaminoses deixades desprès d’episodis sexuals. Caminar entre tovalloletes de paper, preservatius i compreses, sense xafar-les, era una missió impossible. També el escombraire de Penyeta Roja, a 100 metres escassos del quarter de la policia municipal. Des de fa anys i panys, de manera sistemàtica, es deixen tot tipus de materials quan, a 500 metres es troba l’eco parc. Potser també seria bo plantejar-se si l’horari de d’apertura de l’ecoparc, seria bo avançar-lo i allargar el de tancament; per tal de facilitar el depòsit de deixalles i escombraries, que alguns no poden depositar per que amb els actuals horaris d’apertura i tancament, no se demostren eficaces per l’horari de treball dels usuaris. És un suggeriment, la vigilància dels incívics una exigència.
A propòsit del lloc del que parlem, i és responsabilitat de l’Ajuntament. Hi ha una parada del bus. El banquet d’espera dels usuaris del bus apareix mig tapat per les brosses del voltant entre el mateix banquet i la nacional 340, a dos metres del contenidor d’orgànics; dos aspectes que posen de manifest per una banda l’abandonament de serveis per part dels responsables de la seua neteja, i per l’altra la manca de sentit comú en la instal·lació del contenidor o del banquet. De vegades s’anyora una certa sensibilitat, o voluntat de resoldre eixes xicotetes coses que ens fan la vida quotidiana una mica més agradable. Tant costa el que el mateix que es fa a les voreres dels camins amb les herbes, es fera per tot el voltant de l’abocador? Tan costaria canviar de lloc l’abocador de restes orgàniques i posar-lo a l’altre costat? Per tal que el pobre usuari del col·legi, urbanització o despistat, puga sentar-se al banquet sense patir la pudor, i segar tota la brossa per tal que el banquet puga vore’s? No ho crec.
Amb tota la tecnologia del segle 21, on les guerres al món ja es fan a distancia per gent que ni s’embruta de fang, a Castelló de la Plana resulta que encara hi ha llocs dins del terme, en zona urbana, on no és pot vore la televisió en DTV, la normal, la que es veu de franc i sense pagar. Alguns castellonencs, malauradament no son gent a tenir en compte. A la perifèria de Castelló, allà per la Torreta d’Alonso, hi ha un lloc on viuen mes de 60 famílies a l’ombra tardana del Tossal Gros, el que segons la llegenda de Tombatossals de Josep Pascual Tirado va ser el pare del protagonista de la llegenda. No sé de qui és la responsabilitat, com sempre és una bolangera, un ball redó, de parelles d’incompetents. A dalt de la menuda vall que entra cap al Castellet, prop del Tossal de la Garrofera, hi ha una antena que va posar la Diputació quan encara manava Carlos Fabra, per a que el veïns de la Coma en Borriol pogueren vore la televisió de franc mitjançant un repetidor. Des d’aleshores, els veïns del racó de la Torreta i de Penyeta Roja, venen reivindicant el seu caràcter de veïns de Castelló; tenen dret a vore televisió en obert, sense parabòliques, ni fibra òptica si no volen. Volen un altre repetidor aprofitant la mateixa antena, i no ens fan ni punyeter cas. Ja se sap, qui té padrins es bateja. Els del club de golf tenien president amb poder provincial i pogueren tenir repetidor, els del Racó de la Torreta no tenen a ningú, però si calia, segur que per aconseguir el repetidor, serien capaços de nomenar un president o rei de les festes d’estiu.
Deixem de fer crítica, i anem al bon rollo estiuenc. Això ens reconforta com la cervesa freda i ens priva de la fàbrica de la mala llet que dona més calor. A tots o quasi tots, de vegades, ens ve al cap una idea. Un idea estiuenca mentre patim la sensació de xafogor. Es tracta de la cantera i la via d’accés a la pedrera. Dins del terme de Castelló hi ha més d’una pedrera. Les nostres muntanyes del voltant sempre han estat un pastís delerat pels subministradors d’àrids per a la construcció. Podem contar-ne unes quantes, com la pedrera del pou Peña Rocha, d’on es va traure el material per a construir el quarter dels soldats, on ara estan els bombers i la policia municipal; la cantera del Tossal Gros; la cantera del Racó de Figueta, on m’agüelo, aprofitant els dies que no tenia jornals o no calia anar-hi al tros, va transformar una vessant de la muntanya, fent bancals per plantar garroferes. Anava amb l’aca a Borriol a carregar els cànters d’aigua per obrar una caseta de no mes de 20 metres quadrats, amb quadra per a l’aca, la cisterna, la llaret i el rebost oportú, on m’agüela i dos dels fills passaren una part de la guerra incivil. Però a Castelló, la cantera per antonomàsia, és la de la Magdalena. És la ¡CANTERA! en gran, on pujava i baixava un trenet amb la càrrega de cudols magdaleners. Per fer el port del Grau de Castelló. Podria ser una bona idea transformar la cantera, incloses les parets verticals i l’entorn de la Magdalena, en una zona d’esplai, escola d’escalada i altres. Recuperant un patrimoni històric amb rellevància al Grau; una cantera que quan no ho era va conéixer als primers pobladors del que seria el Castelló futur. Un lloc on, ben segur, abans de que la necessitat industrial fera els penya-segats de la pedrera, jugarien els xiquets i estaria plantat de garrofers, com va fer m’agüelo Pepe, Nofre, al racó de Figueta. Al mateix temps, aprofitant l’avinentesa de que el Riu Sec quan porta aigua passa per Castelló, podria reimplantar-se el trenet que portava la pedra al port i per l’espai de les vies, fer un tren turístic. Un trenet des del Grau que portara gent fins a la Magdalena. No seria el de Castelló a Almassora, però, vaja, tot no es pot aconseguir.
Bo estaria que a més a més de fer grans obres, que està molt bé, es feren també de menudes. Així es donaria dolçor i grandesa a tot el pastis, i en el repartiment tocaria a tots el ciutadans.
«Tot el món tracta de realitzar coses grans, sense adonar-se’n que la vida es composa de coses menudes».o va dir Frank A. Clark.
Llicenciat en Dret
