Amb la mort de la reina Isabel II s’han organitzat una sèrie d’actes oficials de comiat que més que d’una reina del segle XXI sembla de l’Egipte dels faraons. Si a més a més oïm els comentaris de les televisions parlant de la permanència de la monarquia, el protocol i l’estimació dels britànics, el tema al cap de deu dies pot resultar un pel decadent i farragós.
No he llegit encara cap crítica als deu dies de dol, tampoc en la televisió que paguem entre tots, però crec que en conjunt ha significat molta propaganda monàrquica, de contar-nos les excel·lències de la institució que en cas d’Isabel II ha arribat als setanta anys de regnat. La idea que s’ha volgut transmetre per damunt de tot és la permanència de la monarquia, potser també dir-nos que en setanta anys (1952-2022) mai han fet una elecció democràtica per escollir al cap d’Estat. Però, aquest és el gran avantatge de la monarquia?, no permetre escollir a la ciutadania al seu cap d’Estat? També podem interpretar-ho com sentiment de por a la democràcia, desconfiança en les eleccions, en el criteri del poble a escollir al seu cap de més alt rang.
Una família arximilionària que s’ha mantingut exercint el poder reial des de després de la II Guerra Mundial, sense prendre, aparentment, decisions polítiques en cap sentit, mantenint-se impertèrrita davant de la guerra de les Malvines el 1982, dels problemes de la descolonització de l’imperi en els anys seixanta, de la creació d’un sistema neocolonial --Commonwealth--, assistint sense moure una cella davant de la vaga d’un any dels miners i de la vaga de fam amb 10 morts dels presos de l’IRA en el els anys de ferro de Margaret Thatcher, del conflicte en general d’Irlanda del Nord, etc., és un exemple d’estar en el seu paper.
És cert que segons la llei no pot dir res, no pot alinear-se a un costat o a un altre, però d’aquesta manera la posició del càrrec de reina és molt còmode, no hi ha cap risc, no s’embruta les mans com el cap de govern de torn. Es manté des de la talaia de les residències reials, el castell de Windsor per exemple o el palau de Buckingham, com si veies els bous des d’una esplèndida barrera. Aleshores, per a què existeix la monarquia? Quin sentit té la permanència de tants anys en el poder? Quin mèrit?
En les repúbliques tan antigues com el Regne Unit, les presidències són escollides cada temps segons la llei per la ciutadania, poden ser criticades i la crítica afecta a la futura elecció perquè la presidència opina i actua segons la llei, d’acord o no amb el govern. Per tant la presidència s’arrisca, es mulla en els actes polítics que li son propis. És responsable políticament de les seues decisions.
Tampoc no deixa d’haver permanència en la diversitat de qui ocupa la presidència de la República. Hi ha molts exemples, cada vegada més, mirem sinó a França o els EEUU convertida en la primera potència mundial, capaç de traure a un president --Nixon-- del càrrec, si ve al cas.
El que sí que ha generat la monarquia britànica al llarg dels anys són reportatges en els mitjans de comunicació sobre els propis assumptes familiars que han produït suculents beneficis a les empreses i persecucions mortals --Diana de Gales--, sense cap gest de crítica.
Encara hem pogut oir en els últims dies que per l’herència patrimonial transmesa des d’Isabel II a Carles III no pagarà aquest impostos de successió, exemple per a altres monarquies i per a governs democràtics per evitar pagar impostos a la minoria més rica. Per a que després es parle de la neutralitat de la televisió pública que paguem tots i de la diversitat d’opinions en els comentaris.
Catedràtic d’Història
