Un crit pot ser l’inici d’una guerra. Un crit pot significar el principi de la violència. Un crit sempre és un trencament del silenci que trastoca la pau. Ni que siga una pau quotidiana, discreta.
Quan jo era jove i estudiava a Madrid, on hi vaig arribar amb una beca, durant un temps vivia en una residència d’estudiants. Com és lògic hi havia de tot. Cadascú fill d’una mare amb recorreguts vitals diferents. Érem joves i plens de força. I de manera habitual hi havia algú que pixava fora test. Evidentment s’hi feien trastades i desoris.
La residència estava situada en un lloc privilegiat de la ciutat. Tal vegada no n’érem conscients d’alguns dels avantatges que, com estudiants teníem. I malgrat les trompades que a voltes li pegàvem a l’entorn social, cultural i cívic, el nostre comportament sempre es situava dins unes pautes considerades les habituals. I no fer-ho significava l’ostracisme estudiantil i no tots estaven disposats a patir els seus efectes. Ser allunyat del conjunt de la residència tenia un preu .
Que un tirara per la finestra un capçal de llit tenia una gràcia momentània. Però hi havia un càstig oficial. I, més enllà de les rialles del moment, l’acte era considerat un desprestigi per a l’autor per la resta de l’alumnat. O autors. Perquè darrere els crits i els actes col·lectius sempre es sol amagar un covard.
Ara vivim temps on per sort el sentit del càstig i la repressió han quedat en un racó de l’esperit social. No acceptem amb facilitat la punició per un mal acte. Socialment aquesta es veu amb una certa prevenció si no amb desgana. No som, com érem, una societat repressiva. I això està bé.
Però en aquells anys i ara, hi havia i tenim, unes certes formes de comportament acceptades per la ciutadania que ens indiquen què està bé i què no figura dins els cànons de la correcció. Els canvis dels temps no ho justifiquen tot.
Una gent, uns joves en edat de treballar, però que no ho fan, i que poden permetre’s pagar uns 1.200 € al mes, no són una majoria. Formen part d’unes minories privilegiades que es miren el món des de la barrera. O des de les finestres. Però el lloc on s’han produït uns crits inacceptables per a una gran part de la població, de la massa ciutadana, no és un lloc qualsevol. Ni per situació geogràfica ni per situació simbòlica i cultural. Tampoc per l’element directiu que l’administra. Està situat en el recinte de la Ciudad Universitaria madrilenya. I figura adscrit a la mateixa Universitat Complutense. Ai! La Complutense, ella tan posada i simbòlica!
Tot indica que, tant pel lloc, com per l’ambient social, de cultura i intel·lectual on s’hi ubica, els que viuen en aquest col·legi major no són gent de les classes baixes, ni mitjanes que formen el conjunt d’Espanya.
Ja, des d’un principi hem de considerar que són a Madrid. I no cal esplaiar-se massa per saber què significa això des de les possibilitats d’accés a determinades instàncies o grups. Aquestes personetes, ara tan cridaneres, són les que en un futur no massa llunyà, cosa de quatre o cinc anys més, formaran part d’alguns dels grups d’elit de l’estat. Dels grups econòmics, financers, de l’alta burocràcia, culturals i mediàtics. De l’aparatxnik més profund i poderós que regirà , amb encert o sense, les dinàmiques espanyoles.
Ja hi ha hagut alguna dissidència des de dins mateix.i ha gent que té vergonya. I dignitat. No tot és misèria mental.
El fet que hagen proferit uns crits tan punyents, fora de lloc avui ja, trastoca un poc aquella gent que considerem els avanços socials un tret dels temps actuals. Uns udols, més que crits, tan miserables, no solament els fa desentonar amb l’ambient social, sinó que els desqualifica com a possible classe dirigent. Què és creuen fent tal cosa? Què pretenen? Quina cosa proclamen?
Unes persones que es poden permetre, i sembla que des de fa temps, unes tals manifestacions i que no hagen estat acabades per cap tipus de poder institucional és greu. Perquè més enllà de l’anècdota, si és que una anècdota la podem considerar, el que compta és que hi haja entre eixe grup suposadament culte, elitista, poderós i refinat, un ambient que permet el crit. Eixos crits. Que no són els del jove alegrat per guanyar una competició, per una festa o simplement pel fet de ser jove amb força i tirar un crit a l’aire, generós i potent, cantant la vida.
Quina imatge tan trista la que donen quan en llocs similars, col·legis, universitats iranianes, moltes joves es juguen el destí, la pell fins i tot, per poder anar sense mocador al cap. I des d’unes institucions educatives on s’ha lluitat per tenir allò que ells ara tenen. I que no sabem si, vist el que s’ha vist, s’ho mereixen.
Les preguntes profundes que es podrien fer són si aquesta elit que viu en la seua bombolla social i cultural, tenen dret al que aspiren. I, més encara, si ho aconseguiran. I és molt probable que molts dels cridaners sí que hi arriben al poder. I llavors què?
Qui els impedirà cridar? O, pitjor, encara. Tal vegada, acostumats a fer-ho com estan, si no tindran la temptació de continuar amb les pràctiques que ara empren. Clar que els crits i brams s’hauran convertit en actes impúdics . De tot tipus. I indignes.
Sociòleg i traductor
