Estos dies, igual com quan ve Nadal, són per al record, per a l’enyor, per retrobar-nos amb els nostres avantpassats que ja no hi són, recorrent els camins dels cementeris i visitant les tombes dels nostres familiars i éssers estimats que han faltat.
Així, a Betxí hem engegat un projecte molt bonic i emotiu anomenat Cementeri de Betxí. En el record on es posen en valor la vida i obra d’alguns betxinencs i betxinenques que ja no estan entre nosaltres. Enguany, en esta primera edició --es tracta d’un projecte obert que vol avançar anualment i que està a disposició també de les propostes i suggerències de tot el veïnat-- s’ha recuperat la memòria de 8 persones que van destacar en el seu moment per diversos fets. Hi ha des de mestres fins a rectors, i també metges i persones implicades en la millora del poble.
Entre ells, n’hi ha alguns que van viure un context molt difícil, en la guerra i postguerra i que per les seues idees van ser, lamentablement, represaliats i d’alguna manera menyspreats. Tot i que esta circumstància no ha sigut el motor d’este projecte, tampoc no el podem obviar ni oblidar i sí que es va posar en evidència, per exemple, en l’acte d’homenatge a Miguel Hernández i a les víctimes de la guerra civil i el franquisme que es va fer al Palau el passat divendres.
Ho dic perquè, en tot este context, els representants de Vox han portat recentment a Les Corts una proposició no de llei per, cite textualment, «protegir vestigis franquistes i un monòlit a un soldat nazi», que justament estava a Betxí.
En totes les guerres hi ha morts i misèria pels dos bàndols i, com va dir Eric Hartman, «la guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre sí, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien però que no es maten». Però s’ha de ser molt miserable per voler recuperar petjades d’aquells que van sembrar el terror, moltes vegades a persones normals, com algunes de les que hem recordat estos dies.
Alcalde de Betxí
