El temps litúrgic d’Advent que avui comencem evoca la dimensió històrica-sacramental de la Història de la Salvació. El Déu de l’Advent que ens prepara al Nadal és el Déu de la història que en Jesús de Natzaret ve al món per salvar l’ésser humà. Si la vinguda del Fill de Déu a la terra és un esdeveniment que Déu va voler preparar durant segles, ara necessitem viure a fons l’Advent perquè celebrar i reviure el Misteri de Nadal implica celebrar i reviure la seva preparació.
Amb els profetes, Déu forma el seu Poble en l’esperança de la salvació en l’espera d’una Aliança nova i eterna destinada a tots els pobles (CCE nº 64). Quan les circumstàncies històriques del s. VIII a. C. feien pensar en un futur desastrós per a Judà amb l’expansió de l’Imperi assiri, el profeta Isaïes pronuncia un oracle de salvació anunciant que als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del Temple del Senyor i que hi aniran tots els pobles dient: Pugem a la muntanya del Senyor: que ens ensenyi els seus camins i seguirem les seves rutes. La qualitat de l’ensenyament que surt de Sió es veurà en què els pobles forjaran relles de les seves espases. Així la dimensió històrica de la Revelació cristiana recorda la concreció de la salvació integral de la persona humana i de totes les persones; marcant també la relació intrínseca entre evangelització i promoció humana.
L’Advent és temps d’esperança autèntica, entesa com inserció de la fe dins el moviment de la història personal i comunitària. Per la convivència en un mateix món, totes les virtuts -com també els defectes- tenen component contagiós. Testimoniar una fe dinàmica obre camins a nous cristians; viure la caritat esforçada estimula nous servidors de caritat universal; i més encara obrar amb esperança constant empeny germans desesperançats a gaudir d’esperança autèntica. Caldrà preguntar-nos on posem la nostra esperança més profunda, de quin Projecte en tenim esperança i sobretot en qui posem la nostra esperança més radical.
Vicari general de la diòcesi de Tortosa
