Sempre passa

Al llarg de tota la història dels humans cada grup o societat pensa que els moments que li toquen viure són especials, extraordinaris. I generalment difícils, convulsos, fins i tot perillosos. Però això no és cert si mirem amb una certa atenció allò que ha succeït sempre. Cada època ha tingut els seus problemes. Fa segles o al segle passat o ara mateix. I sempre, sempre, ho torna a confirmar la història, hi han hagut moviments migratoris. Les masses humanes no saben estar-se quietes. És com si tingueren un coet al cul que els impossibilita el repòs.

Per unes raons o unes altres la gent s’ha mogut. Unes vegades ha estat la fam, unes altres les guerres, tan temudes per les mares. O una epidèmia o una catàstrofe climàtica. I davant aquests moviments multitudinaris la societat receptora, si n’hi havia, ja que no sempre ha estat així, la resposta ha estat desigual. Desigual en un ample sentit. Tant individualment com de forma col·lectiva. S’ha acollit bé o mal. O amb indiferència.

Els grecs, que ens han marcat tant, tenien una paraula per a designar aquell que venia de lluny. Xenos, era l’estranger, el foraster, aquell que no pertanyia a la mateixa societat. De xenos ens ve la paraula xenofòbia que tots sabem què vol dir animadversió, enemistat, o pitjor, cap al qui és diferent. També en tenien d’altres que igualment hem copiat o transferit a la nostra llengua quotidiana amb major o menor fortuna. El metec era, per exemple, aquell que vivia als marges. Una espècie de vagabund vaja. I que, com l’anterior , no tenia drets civils. O com les dones que tampoc en tenien . Que en aquest sentit els hel·lènics, tan sabuts, la van errar ja que elles tampoc eren massa tingudes en compte malgrat algunes heroïnes de cine, teatre i literatura.

Però va ser un dels seus grans savis, tingut per ment preclara i mentor estatal de considerable vàlua, qui ens va donar, entre altres, màximes i lliçons que convé tindre en consideració en aquests temps nostres que també considerem moguts, convulsos i fins i tot difícils. Soló d’Atenes, el savi al·ludit, va donar a conèixer molta obra de la que se’n conserva un munt. Sovint ho feia en forma de vers. Declamat al teatre o, segurament, en alguna àgora perduda i als límits del territori considerat grec , es degueren poder sentir aquestes alades paraules: «Benaurat aquell que té fills estimats, cavalls ràpids i gossos de cacera i un hoste a casa de país estranger».

Ja veieu la saviesa del vell Soló. Tindre poques coses però selectes i acollir a casa el foraster, el qui ve de lluny. Perquè, també ho diu ell en nombroses maneres, és convenient i bo rebre a casa el xenos. Perquè d’ell aprendrem noves formes de vida. Perquè d’ella obtindrem forces que ens ajudaran a viure. Perquè amb la seua presència podrem exercir aquella obligació i dret de reconéixer en l’altre com un ésser amb les mateixes preocupacions que tenim nosaltres.

Soló, que va nàixer, viure i morir allà per uns sis-cents anys abans de Crist ja sabia de la globalització i dels seus avantatges, així com de les seues desventures d’aquells que tenien la desgràcia de nàixer al costat equivocat de la frontera. D’una simple ratlla, feta per humans i no pels deus, que determinava el futur no sempre just.

Sempre passa. Es repeteix la història i malgrat que ara passar d’un país a un altre és cosa de joc per als que som rics i vivim en llocs de privilegi, per a una gran quantitat de gent s’ha convertit en una real odissea. I no una que serà cantada fins convertir-se en obra literària admirada, sinó la que només quedarà un minut a la trona dels mitjans de comunicació. I després un anunci.

Els grecs, com d’altres societats acollidores, es van convertir en nacions més fortes , diverses i justes per l’aportació de la nova saba. I això va passar i continua i continuarà succeint. I les comunitats receptives tant les que ho fan de bona gana com les que no, en trauran profit. Fins i tot des d’un punt de vista purament egoista els que rebem aquesta gent forastera en som beneficiats. Si, a més, tenim un poc de memòria històrica recent, no es podrà oblidar que fa dos dies milers i milers de conciutadans nostres prenien el camí de fora i es convertien en xenos. Sortosament en general els van acollir i, amb les butxaques un poc més plenes, tornaren, o no, més rics de coneixements i experiències.

Ara aquest mar ple de gent prenent el bany, no deu ser frontera i tomba nefasta per a tanta gent. Siguem savis com Soló i acceptem amb rectitud i fins i tot amb alegria l’arribada de persones d’altres cultures. I siguem conscients que tots som gent que sempre passa i passa. Encara que un dia d’estiu, amb el cor amable, l’esperit content i la nevera plena ens creguem immortals.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo