Obituari | Joaquín Campos, ànima i testimoni del Lledó

El 7 maig del 2023, el professor Joaquín Campos Herrero va escriure al seu Facebook: «Acabo de seguir el pontifical de Lledó. Nunca jamás se ha dado una celebración musical más alejada de cuanto la solemnidad de la Patrona ha venido gozando históricamente. Vale para unas primeras comuniones en una parroquia, pero no para la fiesta mayor de la Patrona en su basílica. No se puede llegar a menos». En una societat més íntegra, aquest judici hauria sigut considerat, per vindre d’una persona important en la història del Lledó contemporani.

Entre altres moltes coses, en l’àmbit del Lledó, Joaquín Campos ha estat el gran investigador de la història de l’origen de la imatge, membre de la junta de la confraria, redactor i portaveu de l’informe pro basilicat, coordinador de la Serenata del basilicat en 1983, assesor de president Benjamín Garcés, i ciutadà al servei del Lledó.

Vaig conèixer Ximo Campos al juliol del 1982, quan jo tenia 18 anys, participant tant ell i jo com a voluntaris en l’excavació que va dirigir l’arqueòleg Ferran Arasa, amb motiu de les obres en l’esplanada del Lledó. De seguida vam fer amistat, i Ximo va decidir fer una broma a l’únic funcionari del Col·legi Universitari que algun dia venia a ajudar-nos en l’excavació. Ell mateix va esculpir en cera una imatge de la Lledonera, semblant a la de la troballa, la va soterrar a primera hora del matí, i va esperar la reacció del funcionari a qui aquell dia li tocava excavar. Encara recorde la cara d’impressió d’aquell conserge, en trobar-se «una altra imatge» de la Lledonera i els nostres riures.

L’anècdota és signe de dues coses. Per un banda, Joaquín Campos sempre va defensar que la troballa de la Lledonera per Perot no havia existit com a tal, i per això en feia broma. Per una altra part allò era una mostra del vitalisme de l’etapa més sociable de Joaquín Campos, la segona meitat dels 70 i la dècada dels 80. En aquell 1982, es va publicar al Butlletí de la Castellonenca la tercera part del seu treball sobre el orígens pagans de la imatge de la patrona de Castelló.

Era un temps de plenitud. Els seus articles i entrevistes als mitjans de comunicació, a Mediterráneo, a Castellón Diario, a revistes marianes estrangeres, i fins i tot a alguns llibrets de gaiata o a revistes de festes, eren molt freqüents, sempre que s’havia de parlar del Lledó o bé del Grau. La compositora Matilde Salvador, el dia de la solemne processó del basilicat del Lledó, em va dir que Ximo, si poguera, es quedaria extasiat contemplant el Lledó. La dècada dels 80 va ser la del desplegament de l’amistat amb el poeta Miquel Peris i el seu cercle d’amistats, amb Cento el Macareno i la gent jove del Grau.

Però a Ximo no li agradava estar en primera fila, i va decidir fer un pas al costat. El Centre d’Estudis Marians del Lledó, anunciat en 1979, no s’ha creat mai, per l’oposició de la junta de la confraria i les dèries del prior Vicent Pascual, definit pel periodista Paco Pascual com «el mossén que havia vingut a jubilar-se al Lledó». I això que tant la Diputació de Farnós com l’Ajuntament de Tirado van cedir sales i mobles per a posar en funcionament el Centre d’Estudis. Si a Castelló hi haguera prou dignitat ciutadana, Joaquín Campos Herrero hauria d’haver sigut el president d’aquest Centre, que s’hauria pogut vincular a la universitat.

Durant els vint anys que vaig col·laborar amb la Serenata a la Mare de Déu, del 1994 al 2014, Ximo sempre em va animar i em va fer propostes, com fer servir el magnífic guió poètic inèdit del vila-realenc Vicent Fausto i Manzano. Per desgràcia, no ho vaig poder aconseguir.

La col·laboració en les celebracions lledoneres, tant la del 1999 al Grau com la del jubileu del 2000 a la catedral de Santa Maria, van ser la darrera aportació ciutadana de Ximo Campos. Seua va ser la idea de la gran estrella que envoltava la Lledonera a l’altar de Santa Maria, seguint una imatge de l’Apocalipsi, «la dona vestida de sol». Però en eixa època ja estava centrat en les obres de filosofia aplicada a la vida quotidiana i en els estudis sobre la religió. Sempre ens quedarà el dubte de saber què hauria passat si Joaquín Campos haguera tingut més influència en la vida cultural del Castelló contemporani.