Agnes de Mille, neboda del mític Cecile B. DeMille, va ser una ballarina i coreògrafa que es va fer a si mateixa, que va superar totes i cadascuna de les barreres que li van posar per davant. Li faltava flexibilitat i tècnica i no posseïa un cos de ballarina, però això no la va detenir, més aviat al contrari. Aconseguiria triomfar a Broadway, fins i tot va revolucionar el teatre musical de la seua època i va ser mereixedora, com era d’esperar, d’alts reconeixements. Seua és la frase: «les expressions més autèntiques de la gent estan en el seu ball i en la seua música. El cos mai menteix».
El cos mai menteix. Una poderosa afirmació que podria ser perfectament el lema de tots i cadascun dels ballarins que posen tot el seu esforç en transmetre emocions a través del moviment, cosa que no resulta fàcil. Ja ho deia Nietzsche: «Només creuria en un déu que sàpiga com ballar».
Què hi ha a la dansa, en aquest descobrir mitjançant el gest, que tant i a tants hipnotitza? Com tot art, és un misteri. Sabem que l’art està impregnat de vivències i sensacions que un, si s’atreveix, assoleix compartir amb els altres. Transmetre tot això, aquesta percepció de les coses, de la teua realitat, és un acte de valentia. I valent és, perquè ho és, Asun Noales, ballarina, coreògrafa i docent, directora de la companyia alacantina OtraDanza, que el 7 d’abril ens convidarà a ser testimonis d’un viatge que va emprendre fa una dècada i que va inspirar, en cert sentit, el seu espectacle Da Capo.
«Un calidoscopi d’escenes, memòria i records, prismes que componen i encaixen en un viatge de plasticitat intangible, intentant transmetre amb la dansa el que només es pot assolir amb ella». Així defineixen des de la companyia aquesta obra que representaran al Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló. Sota la direcció de la pròpia Noales, qui signa també la coreografia al costat de Gustavo Ramírez Sansano, ja fa tres anys de la seua estrena, tot i que ara cobra un significat més en celebrar aquesta dècada de vida.
«Ja fa deu anys vaig compartir amb Gustavo escenari en un projecte conjunt, fruit ja en aquell moment de l’amistat i admiració professional per la força i autenticitat del seu llenguatge coreogràfic. Tots dos hem viscut en aquests deu anys un llarg recorregut, hem crescut com a creadors mostrant cada un al llarg d’aquesta generosa i productiva dècada la dansa que ens identifica. Deu era i és un bon nombre per celebrar que seguim creant amb el mateix entusiasme, el mateix afany. Res és casualitat. Tot passa per alguna cosa», explica Asun Noales, que afegeix que «Da Capo sorgeix a manera de ‘tabula rasa’ artística i vital. Un retrobament amb el principi, diferent mirada amb els mateixos ulls».
Així, Da Capo —que és una expressió musical italiana que significa literalment «des del cap» i equival a repetir part de la partitura o l’obra completa des del principi— és un treball experimental, «on compartim alfabet en la mateixa criatura, part d’un treball d’investigació creativa, on la fusió de dos caps inquietes, es troben en la mateixa partitura», tal com assenyala la ballarina i coreògrafa.
DANSA A ESCENA
Da Capo ha estat seleccionat aquest any 2017 per formar part del programa Dansa a Escena que organitza l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (INAEM), un circuit que pretén potenciar el sector de la dansa i fomentar la seua visibilitat i que està desenvolupat per la Xarxa Espanyola de Teatres en col·laboració amb els seus espais escènics associats, per incrementar la presència i visibilitat de la dansa en les programacions. El Paranimf de l’UJI forma part d’aquesta xarxa i hem de donar gràcies per això en tenir l’oportunitat de poder gaudir d’una obra en què Asun Nogales torna als seus orígens, a allò que la va incitar a expressar-se a través d’aquest cos que, recordem, mai menteix, perquè ballar, com deia Martha Graham, «és simplement descobrir».
Recordin, el 7 d’abril, a partir de les 20.00 hores, cita amb la millor dansa experimental.
