La celebració del Jubileu de la Misericòrdia ens recorda que la invitació de Jesús a ser misericordiosos com el Pare del Cel (Lc 6, 36) no és quelcom secundari en la vida cristiana. Ací es troba la perfecció a què Jesús ens crida en el Sermó de la Muntanya (Mt 5, 48). Tant en una exhortació com en l’altra, el Pare del Cel constitueix el model i la font d’eixa actitud que el deixeble està cridat a viure. La font de la misericòrdia de Déu està en el seu amor cap a nosaltres: s’apiada de nosaltres perquè ens estima com quelcom seu. Com ens porta en el cor perquè ens ha creat i en Jesucrist ens ha cridat a ser els seus fills, no es cansa de compadir-se de nosaltres. Eixe sentiment que té en el seu cor es manifesta en la disponibilitat per al perdó dels nostres pecats.
Davant d’eixa bondat de Déu, la nostra actitud no pot ser altra que reconèixer les debilitats i demanar perdó per les nostres culpes. L’amor de Déu, que es manifesta en el seu perdó, no queda fora de nosaltres, sinó que ens transforma, canvia el nostre cor i el fa més semblant al seu, perquè ens dóna una capacitat immensa per a l’amor. Açò es pot entendre fàcilment si reflexionem sobre una experiència que tots haurem viscut alguna vegada. Si recordem aquelles situacions en què ens hem sentit estimats o a les persones que ens estimen, sentim com en el nostre cor es desperta una força immensa per estimar. Quan ens sentim volguts, creixem en l’amor.
Ja hem indicat que la misericòrdia de Déu amb nosaltres es manifesta en el perdó dels pecats. La veritat de la nostra misericòrdia cap als altres implica estimar-los com a quelcom nostre, perquè els portem al cor, desitjar per a ells el que és bo i no quedar-nos indiferents davant de les necessitats dels qui es troben en situacions de pobresa, sinó apiadar-nos posant en pràctica les obres de misericòrdia que constitueixen un camí segur de santedat. H
*Bisbe de Tortosa
