L’Espai d’art contemporani de Castelló (EACC) tanca la seua programació anual encara sense direcció i sense una línia d’actuació definida. Un fet aquest que preocupa tant als ciutadans com als professionals del sector i que d’alguna manera es veu reflectit en la seua última mostra titulada Te toca a ti dedicada als processos, la reciprocitat i la correspondència en la pràctica artística contemporània.
Els treballs aquí reunits es basen en l’escolta i el tacte. Precisament, en aquesta mostra, la cura, la negociació i l’espera juguen un paper fonamental en el seu esdevenir. En aquest plantejament, sens dubte, s’intueix un paral·lelisme amb la situació actual que viu aquest centre de producció artística, ja que, com bé comenta l’editora i investigadora Laura Vallés, comissària de l’exposició, els centres d’art com l’EACC «van néixer com a espais de producció i experimentació de l’art que succeeix 'aquí i ara'». Un «aquí i ara» que requereix compromís, transparència, autonomia i democràcia participativa, que com apunta Vallés en el seu escrit de presentació, s’enfronta «a la major pèrdua de credibilitat per part de les institucions (museu inclòs)». Aquesta reflexió, en paraules, de la comissària, «convida a habitar la incertesa en un joc de cossos que posa de manifest la importància de teixir vincles en un món cada vegada més polaritzat».
UNA ANÀLISI
Aquesta exhibició estableix i analitza el distanciament que s’ha creat de mica en mica en la nostra societat. Una circumstància que també s’extrapola a l’àmbit artístic i que s’aplica directament a la relació entre el visitant, l’espai (EACC) i la ciutat (Castelló), i ho fa a través del relat i la història; aquesta última entesa com una unitat que es crea i evoluciona en el seu afany per provocar una rèplica per part del públic, encara que sigui un gest o un silenci.
Tenint en compte això, aquest projecte gira al voltant dels rols socials, a l’intercanvi i a la construcció, així com a la negociació o assimilació de nous patrons de repetició asimètrics. De fet, segons Vallés: «És en la ingravidesa de la repetició on resideix tota condició de possibilitat, tal com ens proposa la poeta Maria Salgado a Hacia un ruido, un compendi de frases per a un film polític per venir: "Abans que desaparegui el món, escriguem-ho". Així hem traçat el nostre, ahora te toca a ti».
Aquesta declaració dóna a entendre tant la lliure lectura com la lliure interpretació de les obres d’aquests deu artistes tan dispars: Ludovica Carbotta (Torí, 1982), Céline Condorelli (París, 1974), Moyra Davey (Toronto, 1958), Oier Etxeberria ( Azpeitia, 1974), Luca Frei (Lugano, 1976), Adelita Husni-Bey (Milà, 1985), Teresa Lanceta (Barcelona, 1951), Alex Reynolds (Bilbao, 1978), Inmaculada Salinas (Guadalcanar, 1967) i Lorenzo Sandoval ( Madrid, 1980). Propostes totes elles molt heterogènies (teixit, ceràmica, fotografia, fusta, vídeo...), tant en format i suport com a tècnica i significat. Peces que conflueixen en una instal·lació on aquestes cohabiten i es nodreixen unes de les altres.
En definitiva, un recorregut que la seua comissària s’ha estructurat sota la premissa de la doble accepció de «relat», des del coneixement que es dóna d’un esdeveniment a la narració o conte que s’ofereix a l’espectador. Una construcció i assimilació de la nostra contemporaneïtat sobre la base del creixement exponencial de la ficció, la deshumanització i la crisi generalitzada, que convergeix en la incapacitat de delectar i commoure l’ésser humà, i que certament incomoda i desconcerta al visitant.
