Reciprocitat i negociació en l'espai expositiu

Per a molts, l’EACC va ser una mena de revelació, ja que permetia conèixer de prop els discursos i projectes d’alguns dels grans noms de la contemporaneïtat artística. Aquest fet, clarament ha germinat en alguns dels nostres joves (i no tan joves) artistes, brindant-los la possibilitat de, en primer lloc, ser conscients del paper que juga o pot jugar l’art en l’àmbit social, polític i econòmic actual, i , com no, la possibilitat d’experimentar mitjançant unes pràctiques arrelades en la constant recerca d’una veritat que, d’una manera o altra, serveixi per exercir aquella llibertat que ens permeti créixer a nivell intel·lectual, centrant-nos en la creació d’una societat molt més plural .

Laura Vallés és una de tants i tants joves que han sentit l’EACC com una part fonamental del seu creixement personal i professional. Ella mateixa confessa que va ser en aquest centre on va tenir la seua primera trobada amb l’anomenat art contemporani. Escriptora, investigadora i comissària ocasional d’art contemporani, la castellonenca combina en l’actualitat la seua tasca editorial al capdavant de la revista Concreta amb els seus estudis doctorals a la Royal College of Art de Londres, on resideix en l’actualitat, gràcies a una beca de la Fundació Botín. Ella és la comissària de l’exposició Te toca a ti —que participarà en la propera Biennale di Venezia de 2019—. Amb ella parlem sobre aquesta mostra que segueix l’estela d’aquesta reformulació del propi EACC que es va plantejar a principis d’aquest 2018 amb la presència d’alguns referents actuals com Nuria Enguita, Manuel Segade, directors del centre Bombas Gens de València i del C2M de Móstoles respectivament.

—En aquesta exposició, el teu discurs se centra principalment en una qüestió per a tu clau com és pensar en l’espai expositiu, no és així?

—Diguem que una mica part d’aquesta idea. Conec la ciutat, conec el funcionament del centre, conec el seu progrés i vaig pensar que podia posar en pràctica o assajar algunes de les idees que estic desenvolupant en aquest sentit. De totes maneres, crec que aquesta exposició té moltes lectures.

—Què suposa per a tu comissariar una exposició en un centre com l’EACC?

—Per a mi és una tornada a casa. Recordo quan estudiava i tenia de professor a Xavier Arenós. Va ser ell qui ens va convidar, res més inaugurar-se l’EACC, a visitar-lo. Per a mi va ser determinant, ja que era un nou centre per a l’experimentació i l’art, i ens donava la possibilitat de veure alguna cosa diferent. És més, quan vaig veure la instal·lació que el mateix Arenós havia fet allà, vaig veure que existia molta diferència, molta distància, entre el que havíem d’aprendre i el que era la seua pràctica real. Aquesta distància entre teoria i pràctica és el que sempre m’ha captivat i, diguem, que les meues reflexions al voltant d’aquesta idea són les que utilitzo una mica com a excusa o arrencada d’aquesta exposició que no és una exposició qualsevol.

—A ‘Te toca a ti’, a través de les obres dels artistes presents, parles molt de reciprocitat i correspondència, de negociació.

—Així és, poso el focus en el tema de la reciprocitat i la correspondència, i de la negociació, i la manera que tinc de justificar-ho és, precisament, volent unir teoria i pràctica. Sempre he pensat que una exposició ha de llançar moltes preguntes. No té per què donar respostes. En aquest sentit, i com deia anteriorment, aquesta mostra pot tenir molts recorreguts diversos.

—Però si volguéssim concretar una mica...

—Si volguéssim construir un relat més concret, tot i que tinc certa reticència a reduccionismes, diria que podria ser una espècie de continuació a l’exposició anterior que es titulava Hacia la tranquilidad i que realitzava un recorregut de 1998 a 2008, que són aquests primers anys de l’EACC i fins al punt d’inflexió de la crisi econòmica. Entorn a aquesta data, en les pràctiques artístiques o curatorials va començar a sorgir la pregunta de si l’espai expositiu, el museu (en aquesta gran crisi institucional en què el museu es veu immersa: què és una col·lecció, per què existeixen les col·leccions, per què es compra, etc.), pot esdevenir un espai de negociació.

—Tornem a aquest pensament sobre l’espai i sobre la negociació que plantejaves.

—Aquesta és una pregunta que sempre he interioritzat moltíssim, més quan s’introdueix un llenguatge economista. Aquí, la pregunta que fem té a veure amb aquest llenguatge quan ho incorporem en un discurs expositiu, tenint en compte que la paraula negociació, etimològicament, vol dir la negació de l’oci. Llavors, al meu entendre, el joc de tota aquesta exposició és un joc entre la paraula negociació i la paraula tacte. Encara que, insisteixo, té moltes més capes.

—Com quines?

—Convertim l’espai expositiu en un lloc de la negociació per a un enfrontament social, econòmic, polític... Per tant, la pregunta que em plantejo és si realment la negociació és la negació de l’oci o si podem, d’alguna manera, resignificar el terme. Per intentar respondre a tal qüestió vaig acudir al diccionari de María Moliner, que és meravellós. En buscar el significat que ella li dóna a la paraula negociació vaig llegir que vinculava la paraula ‘pau’ i la paraula ‘treball’. De nou, ‘oci’ i ‘negoci’ en la mateixa frase, no?

—Termes aparentment antagònics, fins a cert punt paradoxals, una cosa que és pròpia d’aquesta postmodernitat en la qual sembla que estem submergits encara, i on preval el pluriperspectivisme. No hi ha una raó única en allò contemporani.

—Sembla que hi ha cert consens, entre filòsofs, historiadors i crítics, sobre que el contemporani és un aquí i ara. Un aquí inestable, i un ara, en aquesta era de les pantalles i la simultaneïtat, que es converteix en una mena de cabdell de llana o en un joc de cordes que, per a mi, fa referència a aquest tornar a començar infinit. És com si el contemporani fos una ficció contínua (i tot allò de la posveritat que es va posar tan de moda). Per aquest motiu em pregunto, com podem tornar a començar nosaltres o jo mateixa en aquest centre, a l’EACC? Els artistes plantegen tota l’estona aquesta pregunta en el seu propi treball.

—Tots els artistes aquí presents guarden un vincle o nexe proper a tu, i tots ells ofereixen una sèrie d’obres basades en diferents llenguatges que dialoguen entre si (performance, video, fotografia, instal·lacions, obres textils...), la qual cosa enriqueix l’exposició i crec que complementa el teu discurs.

—Els llenguatges són diferents, sí. Em venia molt de gust tornar a l’objecte per l’objecte, a la matèria, a la materialitat de les coses, com es pot comprovar perfectament amb el treball de Teresa Lanceta. Aquests tapissos i teles cosides que en l’època en què ella va començar a treballar, en la dècada dels 70, no semblaven importar a ningú perquè a ningú li interessava l’art tèxtil, i menys sent dona, ara sí cobren un sentit específic i fan referència, d’alguna manera, al fet que si tot és ficció, òbviament la història i la seua construcció és una ficció, una ficció construïda pels que criden més alt i no necessàriament per una multiplicitat de gents.

—Aquesta varietat de llenguatges convida també a que l’espectador pugui acostar-se de diferents formes a l’exposició mateixa, no?

—Jo no podia fer una exposició sense pensar en el context. Estant aquí a Castelló, tenint en compte que és una ciutat molt més inclinada a les arts escèniques, no tant a les arts visuals, em preguntava com podíem generar vincles d’unió i de relacions amb l’entorn, que al cap i a la fi és d’això del que versa aquest projecte.

—Quins vincles són aquests?

—Per exemple, s’ha vinculat a l’escola de teatre de la Universitat Jaume I, amb Cesca Salazar i els seus estudiants, per activar la performance o posar veu a la peça de Ludovica Carbotta, a reactivar-la amb certa periodicitat. O també implicar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny. D’altra banda, jo crec que la part, diguem-ne, estètica, està pensada per al tipus de públic que jo imagino que va a anar a l’EACC, però també per al seu públic potencial. Pot interessar-los als meus amics que no habituen visitar el centre? Poden acudir famílies amb els seus fills? Puc fer que algú procedent de l’àmbit musical pugui interessar-se per ella? Al meu entendre, és una mostra que crec es pot gaudir a molts nivells.

—Parles, novament, de generar una mena de comunió. D’aquí la importància del tacte, l’escolta, l’atenció, la negociació i l’espera... És una invitació a reflexionar sobre aquests processos i, sobretot, a teixir vincles entre els artistes i el públic, però també entre el públic mateix, i amb el propi EACC i l’entorn.

—De nou em serveixo del joc de cordes, que per a mi és aquest desig de tornar a començar, de transformar les imatges i la representació, de veure que està tot per fer. Tenint en compte els contextos, es pot treballar sempre per reformular les coses, i crec que els artistes que participen en aquesta mostra ho fan contínuament a través del seu treball. Parlar de vincles, de relacions, de cures, parlar de negociació, que és, al cap i a la fi, la pregunta clau de l’exposició i que jo no pretenc respondre. Que cadascú tregui les seues pròpies conclusions.

—Al llarg del temps d’exposició, hi haurà activitats complementàries que reactivin la mateixa de tant en tant.

—Sí, així és. Comencem amb Inmaculada Salinas. En el seu treball hi ha un gest especulatiu amb la mà esquerra i a través de tot això generarà un debat en el qual plantejarà, a partir de certs textos que tenen a veure amb la Història de l’Art i amb artistes que també s’han servit de l’automatisme, pensar una miqueta des d’aquest prisma. Per la seua banda, Alex Reynolds realitzarà un diàleg amb Miguel Ángel Baixauli i Sonia Martínez, que són dos membres del «Cine por venir», col·lectiu nòmada que està a València principalment i amb els que estic editant el següent número de Concreta. També hi haurà una perfomance d’Oier Etxeberria, que ha fet unes peces que giren al voltant de la idea de comunicació i fa una reflexió a com d’alguna manera la retòrica i les matemàtiques, des del segle XV, han determinat la instauració de l’ordre en la història. Hi ha prevista una activitat amb Teresa Lanceta. Crec que farem una lectura amb ella d’alguns dels seus textos en relació amb l’exposició. I, finalment, Ludovica Carbotta, mitjançant aquesta ciutat imaginària que s’ha inventat des de 2014 on només hi ha un habitant ens presentarà diverses qüestions. Com arribaríem al món? Quina forma tindria? Quines estructures emergirien d’un món en què només hi ha un habitant? Aquí es posaran en joc la diferenciació del que és un individualisme extrem i la individuació, que no vénen a ser el mateix. És interessant veure com aquest únic personatge s’interpel·la a si mateix.