Que els museus han de ser avui espais en els quals la societat pugui interactuar al mateix temps que aprèn, s’emociona i sensibilitza a través de l’art, és un secret a veus. No obstant això, i a pesar que siguem conscients d’aquest fet, dóna la sensació que aquests contenidors del saber continuen sent aliens per a una gran part de la ciutadania.
Els museus han de ser contenidors del saber però també creadors i/o promotors del mateix. Aquesta és la conjunció ideal perquè continuïn sent espais culturals vius i no meres estructures buides, edificis a la vora de l’abisme existencial. No és tasca fàcil, ho sabem, però no per això és una missió impossible.
El Museu de Belles Arts de Castelló intenta, a poc a poc, sortir d’una espècie de letargia en el qual s’havia sumit -fruit d’una gestió que no va saber entendre aquests canvis de paradigma museogràfics i també fruit d’una certa posició acomodatícia al nostre entendre-, posant en valor no sols l’espectacular edifici que van dissenyar els arquitectes Emilio Tuñón Álvarez i Luis Moreno Mansilla, sinó la pròpia col·lecció.
Des de l’arribada d’Alfonso Ribes com a responsable de la delegació territorial de Castelló de l’Institut Valencià de Cultura s’ha buscat aquesta resurrecció, com ho demostren treballs de comissariat i exposició que van revisitar i van analitzar els mateixos fons de què disposa. Un exemple clar d’això va ser la mostra Històries, mirades, dones. Visions de la diferència, a càrrec d’Irene Gras Cruz, i amb disseny de Verónica Fabregat, en la qual, recordem, es pretenia treballar des de la reflexió per a accionar la inclusió i igualtat en l’àmbit museístic. Per a això es va oferir una revisió de la figura femenina, amb l’objectiu d’abordar l’anàlisi de la col·lecció del Museu de Belles Arts amb una finalitat social i pedagògica marcada pels estudis de gènere.
Així, posar en valor el conjunt d’obres que alberga el centre museístic de l’avinguda Germans Bou, donar-lo a conèixer mitjançant una sèrie d’iniciatives en les quals s’entremesclen, perquè no, altres disciplines artístiques, és el que l’IVC està intentant fer en els últims dos o tres anys —a vegades amb major fortuna que unes altres, això és veritat—. Hem de saber apreciar, com a veïns d’una ciutat que creix i diu ser activa social, econòmica i culturalment, que disposar d’un espai com el Museu de Belles Arts és un privilegi i també, per què no, un orgull.
Un viatge en el temps
En aquest afany per treure-li més profit al Museu, per reivindicar-ho com el que és, un centre cultural viu i necessari, aquest trimestre de tardor es durà a terme un projecte singular sota el nom de 1920, ara fa cent anys.
Es tracta d’una iniciativa ideada per l’actriu Marta Vicent, el ballarí de dansa contemporània Marc Sans i la narradora oral Tània Muñoz. Els tres han unit les seues forces i el seu talent per a conjuminar diverses disciplines artístiques i que a través d’ella coneguem la sales del Museu des d’un altre punt de vista, des d’una altra perspectiva.
«La nostra idea era poder fer una peça entre diferents disciplines escèniques, bàsicament teatre i dansa, i des d’aquí poder contar una història sobre la col·lecció del museu i sobre una època determinada», ens conta Tània Muñoz, que també és responsable d’una altra iniciativa que té lloc en el centre i que està destinada als més xicotets, com és Històries a cau d’orella. Muñoz ens explica que, aprofitant que enguany era 2020, volien fer un viatge en el temps, traslladar-nos a fa 100 anys. Amb quin objectiu? Quina és la seua pretensió? «Nosaltres hem fet una recerca sobre els quadres, els personatges, i sobre el moment que va viure la ciutat de Castelló en aquesta època, que és una època molt important per a la història pròpia de la ciutat», assegura. Certament, en aquells temps l’aspecte de la ciutat va canviar i va passar de ser una vila de «llauradors» a una capital de província, amb un important moviment intel·lectual.
Així, a partir d’aquestes intervencions s’estableix una relació «amb l’art, i com l’art dels anys 20 pot explicar també la història de la ciutat, qui som, quines eren les inquietuds artístiques de les persones que vivien llavors, com veien el món i què estava passant, i què tan diferent o no eren de nosaltres ara», incideix Muñoz, per a afegir que «la idea no és una altra que contar la història, contar l’art, a través de disciplines artístiques. I també fer ficció, perquè no volem ser molt pedagògics, no es tracta d’aprendre, sinó de despertar interès per una època i també viure-la». Per a la narradora oral, aquesta acció serveix per a «sentir que d’alguna manera la història està viva. Aquest és el nostre punt de partida».
Aquest projecte, com tants uns altres, havia d’haver-se estrenat al maig coincidint amb el Dia Internacional dels Museus. No obstant això, i per les raons que tots coneixem es va haver de retardar i ara ho podrem gaudir els dies 22 i 29 d’octubre, el 15 de novembre, i el 10 i 17 de desembre. Fer teatre i dansa en el museu, però un teatre i dansa que està fet pensant en el museu i que té una relació directa amb ell.
