Ausencia se escribe como árbol (2021) és una obra amb la qual l’artista castellonenca Rossana Zaera ha volgut fer un homenatge a tots els éssers humans que han faltat en soledat, sobretot durant el confinament, sense cap familiar o amic/amiga que els acompanyés en eixos moments.
És aquesta una situació que, malauradament, s’ha viscut durant la pandèmia, durant la qual no hem pogut acomiadar-nos de les persones que estimem. Una circumstància que encara fa més complicat i dolorós el buit que ens deixa la seua partida. Una absència que no acabem de comprendre i que no percebem com un fet tangible perquè no hem viscut el procés d’agafar la mà de les nostres persones estimades i deixar-los partir. Un dolor i una soledat que porta el dol d’una pèrdua a la qual ens podem enfrontar qualsevol de nosaltres alguna vegada en la nostra vida.
La present obra honra la memòria dels silencis i els buits que ens deixa la partida, així com la desaparició sobtada de les persones del nostre entorn més pròxim i amb la qual, particularment, em sento identificada perquè com molts dels espectadors/es he perdut a algú molt estimat durant la pandèmia. De fet, la immensitat i la profunditat del dolor és tan gran que no es pot quantificar ni descriure amb paraules, encara que la pèrdua es tracta i es presenta com un tema recurrent en la literatura, com bé assenyala Zaera amb les diferents referències literàries que fa servir durant el procés i l’elaboració d’aquesta instal·lació fotogràfica.
Referències i consciències
La filòsofa i poeta espanyola Chantal Maillard, per exemple, fa al·lusió al dolor que ens provoca el record de la mateixa absència: «Per què farà mal aquest múscul estúpid en el centre del meu pit cada vegada que, per davant dels meus ulls, passa la paraula absència?» Mentre que el poeta i crític literari Luis García Montero subratlla i compara l’absència amb el fred de l’hivern: «…així fa mal una nit, / amb aquest mateix hivern de quan tu em faltes, /amb aquesta mateixa neu que m’ha deixat en blanc, / perquè tot se m’oblida / si haig d’aprendre a recordar-te». Totes dues perspectives ens parlem del que implica perdre a algú i com ens sentim després de ser conscients de la mort, així com dels remordiments i el sentiment de culpa que creix exponencialment només per respirar o tractar de recordar xicotets detalls de la persona que ens ha deixat, com el so de la riallada, el to de la seua veu, la seua mirada, la calor del seu tacte, els seus gestos...
L’artista se serveix de llavors, arrels, flors, branques i fulles mortes en aquesta proposta
Tot implica un procés d’acceptació i dol que hem de comprendre i respectar perquè cadascú necessita el seu temps per a assimilar el canvi que suposa la pèrdua d’un familiar o amic/amiga, com comenta l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie en el seu últim assaig Sobre el duelo, on ens parla del dolor de perdre al seu pare durant la crisi sanitària de la covid-19 i no poder acomiadar-se ni viatjar per acompanyar a la seua família en moments tan difícils i esquinçadors: «Què ràpid ha canviat la meua vida, què despietat és el canvi i, no obstant això, amb quina lentitud m’adapte». És més, Ngozi Adiche ens parla de la pena i l’opressió que ens genera l’absència i la defunció: «La pena no és diàfana; és sòlida, opressiva, una cosa opaca. Pesa més als matins, després de dormir: un cor plomís, una realitat tossuda que es nega a moure’s. No tornaré a veure al meu pare. Mai més. És com si despertés només per a enfonsar-me cada vegada més».
La mateixa realitat de ser conscients de la mort ens pesa i ens endinsa encara més en un món fred de foscor fins al punt de tindre por d’oblidar i continuar cap endavant sense mirar al passat. Per aquest motiu, Zaera ha cregut oportú treballar aquesta temàtica, que d’altra banda, no sol tractar-se obertament dins del món de l’art, per poder honrar la memòria d’aquestes persones escrivint els seus noms enfront de l’espill de la Natura, és a dir, es serveix de l’entorn natural per a mostrar-nos un territori comú on reflectir-nos i on s’evidencia, es compren i s’accepta molt millor el sentit del cicle de la vida amb les seues diferents etapes, des del naixement fins a la mort.
Amb aquesta finalitat, l’artista se serveix de llavors, arrels, flors, branques i fulles mortes que podem trobar als peus dels freds arbres d’un hivern qualsevol cap al final de l’última estació per a construir un cementeri al centre de la ciutat de Castelló. Nínxols que evoquen i emulen al de qualsevol cementeri municipal, junt amb el ciri que il·lumina, guia i acompanya als difunts/es en el seu viatge al més enllà. Un joc visual on mitjançant la natura ens narra la possible història de tots i totes les persones que s’amaguen darrere de cada nínxol, al mateix temps que se’ls homenatja anònimament i se’ls recorda i enalteix culturalment, tant el dia 31 d’octubre com l’1 de novembre de cada any. Així doncs, el visitant, entre les moltes i diverses reaccions i sensacions que pot aplegar a tindre en observar l’obra, segur que troba la de sentir-se comprés i reconfortat des del mateix silenci que ens proporciona el llenguatge visual i plàstic emprat.
Sense dubte, un treball minuciós al mateix temps que preciós i molt curat, amb certa reminiscència i influencia oriental, que conté l’essència, la sensibilitat i l’estil estètic tan característic de Zaera, senzill i elegant, on destaca la gran càrrega emocional. Una sèrie on la memòria per preservar i subratllar la impremta dels nostres éssers estimats, tant en la nostra vida com en el món en general, s’alça com l’element principal i protagonista indiscutible d’aquesta peça inigualable que podrem gaudir al Mercat Central fins al 23 de gener de 2022.
