El 9 d’octubre de 1986 va aparèixer un article en la prestigiosa revista The New York Review of Books signat per Italo Calvino —qui va morir en 1985— i titulat «Why Read the Classics?» (Per què llegim als clàssics?). A l’inici d’aquest, el mestre italià ja ofereix la primera clau per a entendre o intentar definir més aviat què considerem «un clàssic» dins de la literatura. Diu així: «The classics are the books of which we usually hear people say: “I am rereading…” and never “I am reading...”». És a dir, els clàssics són els llibres dels quals solem escoltar la gent dir: «Estic rellegint...», i mai «estic llegint...».
Si prenem això com a vàlid, si ens deixem guiar per aquesta fórmula, podria dir que hi ha novel·les de Luis Rodríguez que són clàssics, perquè un no para de rellegir i rellegir fragments. I sí, soc conscient que potser és una temeritat realitzar tal afirmació —no perquè les novel·les de Luis no mereixin aquest qualificatiu—, perquè d’aquesta manera qualsevol llibre podria considerar-se, en realitat, com a «clàssic» pel mer fet de rellegir-lo, quan no és així.
Una peculiar influència
Òbviament, hi ha molts altres factors a tenir en compte per a arribar a qualificar una novel·la de «clàssic» o no, sent conscients que ens queda una quantitat ingent d’obres fonamentals per llegir. Així, Calvino ens diu que usem la paraula «clàssics» per a aquells llibres «que són atresorats per aquells que els han llegit i els han estimat», i que «exerceixen una peculiar influència, tant quan es neguen a ser erradicats de la ment com quan s’amaguen en els plecs de la memòria, camuflant-se com a inconscients col·lectius o individuals». L’autor italià prossegueix la seua dissertació fins a aconseguir uns catorze punts diferents, i en tots ells, quan els llegeixo, trobo d’alguna manera a Luis Rodríguez. ¿Per quina raó? ¿Quin motiu m’indueix a això? Perquè ell sap molt bé què és un clàssic com a lector voraç que és, com un «malalt» de la literatura que és.
Pensaran que m’he desviat de la meua comesa, que he perdut el rumb. Res més lluny, perquè estic segur que a l’escriptor càntabre, però castellonenc des de fa ja molt, l’estudiaran en uns anys, i ho faran com un «clàssic», rebel si volen, experimental, complex, però un «clàssic», perquè la seua obra ja forma part d’un corpus, d’una intencionalitat, d’un sentit i d’una manera d’entendre i viure la literatura, algú que no ha deixat de qüestionar la seua identitat a través de les seues novel·les, al mateix temps que rendeix un constant homenatge a la literatura en cadascuna d’elles, perquè la literatura és, no n’hi ha dubte, part de la seua raó de ser.
Una raó de ser
Si no creuen gens del que s’ha dit fins ara, els impel·leixo al fet que llegeixin qualsevol dels seus llibres. Enguany, per raons extraordinàries, ha publicat dos: Mira que eres (Candaya) i De la sidra, de su fabricación y de sus defectos, seguido de unas cuantas reflexiones al respecto (KRK).
El primer és una nova immersió en aquest particular univers literari plagat de personatges a qual més variat i on, a través de relats o converses que apareixen i desapareixen, és present el joc del doble, del mirall en el qual reflectir-se, de la petjada que deixem, del caliu que deixa la literatura en aquelles persones que veritablement la gaudeixen. I és que en aquesta novel·la, com en les anteriors, existeixen ressons, ressonàncies de les desenes de milers de lectures que ha realitzat Rodríguez.
Deia Italo Calvino que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics. Doncs bé, llegir a Luis Rodríguez és millor que no llegir a Luis Rodríguez
Una d’aquestes lectures, i tornant a Italo Calvino, ha exercit en l’autor un gran impacte. Em refereixo a Madame Bovary, de Gustave Flaubert, de qui ara se celebra el bicentenari del seu naixement. Va ser tal la commoció, que Luis Rodríguez no ha deixat de rellegir-la, de llegir i rellegir tot Flaubert, fins al punt d’escriure una veritable declaració d’amor en forma de breu assaig i el títol del qual, ja citat més amunt, guarda un important significat —no s’hauran cregut que l’obra que publica en KRK era un estudi sobre la sidra, ¿veritat?—. Aquest escrit, aquesta oda a Emma Bovary, a Flaubert, té, com el mateix Rodríguez afirma, un objectiu concret, que no és un altre que provocar el que un llegeixi Madame Bovary, sí o sí, perquè molt probablement et canvia la vida, com a lector i com a persona.
Jocs literaris, art i vida, intensitat i deliri, pulsió, metaliteratura, imaginació desbordant —com sempre—, fondària... En Mira que eres Luis Rodríguez ens brinda la possibilitat de continuar acompanyant-li en aquest desplaçament, de continuar observant, amb ell, les brases que la literatura provoca, aquest pòsit que només la bona literatura ens deixa. I amb De la sidra, de su fabricación y de sus defectos, ens convida a submergir-nos de ple, a través de fragments extrets de Madame Bovary i de reflexions pròpies, en l’univers d’un autor imprescindible, algú que destaca per la perfecció del seu estil literari, per la seua preocupació estètica i el seu afany per trobar «la paraula exacta» («le mot juste»).
L'obra de Luis Rodríguez ja forma part d’un corpus, d’una intencionalitat, d’un sentit i d’una manera d’entendre i viure la literatura
Deia Italo Calvino que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics. Doncs bé, llegir a Luis Rodríguez és millor que no llegir a Luis Rodríguez, perquè llegir les seues obres serveixen per a múltiples propòsits, des de l’apreciació i l’amor pel llenguatge, per les paraules, fins a l’assimilació que un món sense la literatura seria un món buit. I és que la literatura és un joc, sí, però un joc molt seriós, fascinant i bell. Ell ho sap molt bé.
