Lewis Hyde escriu en el seu llibre Memoria y olvido (Siruela) que, «a vegades, un oblit meditat és el primer pas per a portar a la vida el record dels morts». I és que, com sabem, durant potser massa temps s’ha volgut oblidar uns certs fets de manera deliberada, provocant una infinitat de ferides que mai van arribar a cicatritzar.

¿Com recuperar-se d’aquest oblit? ¿Com poder portar a la vida el record d’aquells que ja no estan? Ja sigui a través de la imaginació, del llenguatge o de la recerca històrica, a poc a poc es recuperen relats, històries personals que retornen part d’aquesta memòria. Són com a petits feixos de llum que il·luminen aquells racons foscos del passat i que emplenen buits que semblaven impossibles de recuperar-se.

Susana Cabañero sap a què em refereixo. El seu treball Hombrecino dona bona mostra d’això, perquè es tracta d’un viatge visual per la memòria del seu avi, qui va portar guardada en la seua cartera, durant més de 35 anys, una llista amb noms mecanografiats que sovint, recorda la fotògrafa i artista visual, li llegia emocionat a ella, descrivint-li amb «una sorprenent claredat de detalls qui eren». ¿I qui eren? Persones que havien estat afusellats a l’inici de la guerra civil i que romanien desaparegudes des de llavors.

‘Hombrecino’ és un treball sobre la memòria històrica, un viatge al passat.

«Des de petita em va parlar d’ells, em va contar les seues històries i em va fer partícip d’una vida que jo vaig conèixer a través dels seus records. La curiositat i les ganes d’entendre em van portar a molts llocs que guardaven la memòria del conflicte i els desapareguts. El que més m’agradava era mostrar-li el que havia vist al meu retorn», remarca Cabañero, qui parlarà d’aquest treball en la pròxima sessió del Photobook Club Castelló, el 29 de gener, a la sala de conferències del Menador, Espai Cultural.

Hombrecino és un treball sobre la memòria històrica, un viatge pel passat tant físic com emocional de la pròpia artista i del seu avi, amb el qual va tornar al poble d’ell en un últim passeig «per a retrobar-nos amb els noms de la llista per última vegada». Cal no oblidar, o almenys no oblidar definitivament, perquè tot és i forma part de la nostra història, i cal conèixer-la. Ens agradi o no.