Disseny i il·lustració semblen estar més lligats del que un s’imagina. En moltes ocasions, fins poden arribar a conviure estretament. Ambdues són disciplines artístiques, creatives, que requereixen, per què no dir-ho, d’una certa sensibilitat.
La castellonenca Verònica Fabregat ha aconseguit combinar tots dos mons en els seus treballs, campanyes o cartells en els quals el dibuix, a poc a poc, cobra un major protagonisme. Ara ha fet un pas més, publicant el seu primer llibre il·lustrat, un àlbum infantil que apareix sota el segell barceloní Akiara Books, Juguem a amagar-nos. Amb ella parlem sobre aquest nou projecte.
La teua labor com a dissenyadora és ja coneguda a la província de Castelló i en la Comunitat Valenciana. Alguns dels teus treballs d’imatge gràfica s’han pogut veure en exposicions o cartells de diversos certàmens. Ara publiques el teu primer llibre il·lustrat i la pregunta resulta quasi obligada. ¿Què et va induir a això, per què fer aquest pas?
Ja fa alguns anys que he anat incorporant la il·lustració tant als meus treballs més personals, com a alguns projectes de disseny que podien veure’s enriquits per un treball més manual. En els projectes més personals, sempre hi ha hagut històries més llargues, susceptibles de convertir-se en narracions visuals i, per tant, en llibres.
Però he de dir que la tasca de fer un llibre complet jo la trobava difícil per diversos motius. Per una part, comparat amb una il·lustració puntual, un projecte com un llibre té molta més complexitat: la narració visual, la consistència gràfica durant tot el llibre, la part de les paraules si es treballa amb un escriptor/a... D’altra banda, també està el mateix sector editorial, al qual és prou complicat accedir. Tot i això, jo anava fent els meus projectes de llibres i més o menys els anava mostrant.
Fa uns mesos vaig contactar amb Akiara, l’editorial que publica Juguem a amagar-nos i Inês Castel-Branco, l’editora, de seguida va confiar en el fet que jo podia fer el llibre que ella estava buscant, i així va començar tot.
¿Com ha sigut el procés d’elaboració d’aquest treball? ¿Com es fa un treball d’aquestes característiques?
És un procés molt més llarg que un projecte de disseny, òbviament. Jo diria que el treball més gran és el previ al dibuix final que veurem publicat. Abans de dibuixar cal tenir molt clar qui són els personatges, com són físicament i conéixer també la seua personalitat, decidir els escenaris on esdevindrà l’acció, etcètera... Tot això amb un procés llarg d’esbossos que es van fent cada vegada més clars i et van donant una idea de si la història que tens al cap funciona o no al paper.
Finalment, quan tot quadra més o menys (perquè sempre hi ha detalls que faltaran fins a l’últim moment) arriba l’hora de ficar-se a dibuixar ja els finals. És un moment delicat perquè el meu treball és manual i qualsevol decisió és quasi definitiva, però és també molt bonic veure com van sortint les imatges del paper en blanc. I resulta també curiós adonar-te que algunes imatges quasi no han canviat des del primer esbós de pocs centímetres del començament.
¿Què buscaves explicar o compartir amb ‘Juguem a amagar-nos’?
La imatge que sempre he tingut com a referència és la d’un grup de nens jugant lliurement a la natura. Valors com la llibertat, el joc o l’amistat han estat a la base del projecte. Com és un llibre sense paraules, he vehiculat la història a través d’un joc universal com és «el escondite» (o fet i amagar, com es diu en valencià). I després, part fonamental del llibre és l’escenari, la natura, el bosc i tots els éssers que hi habiten, que són detalls que anem descobrint si ens fixem en els dibuixos.
Gràcies a Akiara Books, aquest llibre apareix publicat ací a Espanya, amb portada en valencià i castellà, però també a Portugal. ¿No és així? D’altra banda, m’interessaria saber com ha sigut treballar amb aquesta editorial.
Sí, Inês és portuguesa encara que viu a Barcelona, i tots els llibres d’Akiara naixen ja en els tres idiomes que has nomenat. Ha estat un goig treballar amb ella, és una persona molt respectuosa amb les decisions que jo prenia i sempre tenia bones paraules per a les imatges que li anava enviant. Ha estat una part essencial perquè té molta experiència en el tema editorial i a més ella mateixa és autora d’alguns llibres, per tant, coneix també el treball d’il·lustració molt bé.
Akiara és una editorial compromesa amb els infants, i amb valors com l’ecologia, l’honestitat, la creativitat... Això es veu molt clarament als llibres que publiquen, per les temàtiques que aborden i per com són els llibres, fets amb molta cura i consciència. Per exemple, per a Inês és important imprimir a Barcelona amb paper de gran qualitat i certificat ecològic, sense plastificar perquè tot el procés siga més artesanal, reduesca la petjada de carboni i contribuesca a un món més just i sostenible. I jo no puc estar més d’acord.
El llibre ha estat present en la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, probablement una de les més importants a nivell mundial. ¿Què sents en veure que el teu treball «traspassa» fronteres?
Uns poquets exemplars del llibre van arribar a la Fira de Bolonya abans que jo ni tan sols els haguera vist. Jo sabia que estarien a l’estand de l’Associació Del Álbum, de la qual Akiara forma part, i em va fer una il·lusió tremenda saber-ho. Però quan vaig veure algunes fotografies de la fira i vaig veure allà, entre tants altres llibres magnífics, el meu xicotet llibre, no m’ho podia creure! Molt, molt contenta.
Des del teu punt de vista i experiècia, ¿diries que dibuixar és un dels actes de major llibertat? ¿Què significa per a tu el dibuix?
Per a mi el moment de dibuixar és com meditar, quan dibuixe m’oblide de tot. El dibuix m’ajuda a pensar, a connectar amb allò no visible i a expressar-ho. Si dibuixe per a encàrrecs o per a qüestions més comercials, eixa part íntima no està tan present, però la part meditativa de connectar la mà amb el lloc invisible on estan eixes imatges que encara no s’han plasmat mai, sí que és present. És un poc màgic, fins i tot per a mi, em sorprenc a voltes del que la mà materialitza sense passar per la raó.
Aquest és el teu primer llibre il·lustrat. No sé si el cuquet continuarà picant-te per a abordar nous projectes d’aquest estil. La pregunta és clara: ¿Hi haurà més? ¿Veurem a una Verònica Fabregat més «dibuixanta» i menys «dissenyadora»?
La meua idea és combinar ambdues disciplines, perquè gaudisc molt dibuixant, però també amb els projectes de disseny més conceptuals, els vinculats amb la cultura, o els que requereixen una perspectiva gràfica integral. És a dir, dels més creatius. Al final, sintetitzar idees o valors i materialitzar-los mitjançant el dibuix o el disseny no és tan diferent.
