Manuel Marsol assegura no saber definir si posseeix un estil determinat. Si el té, remarca, «és una mescla de factors, com en qualsevol altre artista», entre les quals destaquen «les pròpies mancances». Ell no va tenir una formació artística acadèmica, però els seus pares, tots dos, eren professors d’Història de l’Art, d’aquí ve que l’art estigués sempre present en la seua vida, establint una espècie de connexió que va fer eclosió, a ulls del món, quan es va alçar amb el III Premio Internacional de Álbum Ilustrado Edelvives en 2014.
Marsol era director creatiu, un publicista que va decidir virar el rumb per a prendre les regnes de la seua vida i fer del dibuix, de la il·lustració, la seua particular odissea. Això sí, sempre va tenir l’art, com dèiem al principi, una forta presència en la seua vida. De fet, quan se li pregunta per referents confessa que tots eren pictòrics; almenys quan va començar a fer-se visible en l’àmbit de la il·lustració.
Davant la insistència d’aprofundir en la seua particular manera de treballar, el madrileny finalment ens concedeix una pista: «Defenso que l’estil són més les idees i la manera en la qual un aborda els llibres que no tant l’execució gràfica determinada». Certament, si un observa l’univers que ha creat a través dels seus treballs pot reconèixer-li en tot el seu conjunt, per més que uns siguin més pictòrics i atmosfèrics i altres més propis del disseny gràfic.
«Defenso que l’estil són més les idees que un té»
Ahab y la ballena blanca —els dibuixos del qual es poden veure ara en el Museu de Belles Arts de Castelló— va ser la seua carta de presentació, un projecte que «va sorgir gràcies al certamen que organitza l’editorial Edelvives, un concurs internacional d’àlbum il·lustrat en el qual s’havia de presentar un projecte basat en un conte existent o una història existent, bé sigui popular o que pertanyés una mica a l’imaginari col·lectiu», ens comenta. Ell va triar per a tal empresa el clàssic d’Herman Melville Moby Dick. ¿Per quina raó? «Moby Dick és una novel·la que em va entusiasmar quan la vaig llegir», explica, i prossegueix dient que li va semblar l’excusa perfecta per a ajuntar dues coses: «D’una banda, l’interès que té la història de la gran balena, que és una espècie de mite modern i que ja forma part de l’imaginari col·lectiu; sembla que és una història de tota la vida, sent una de les primeres novel·les modernes. D’altra banda, estava la meua fascinació per la mar».
De la mar a l’espai
Durant la nostra xerrada, Marsol va rememorar la seua infància, els seus estius a les platges de Múrcia, les seues tècniques «una mica rudimentàries» que ell i la seua germana utilitzaven per a pescar mújols en la Mar Menor. «Aquest sentit de la meravella i del que hi ha en el fons marí sempre ha estat amb mi i m’agradava molt dibuixar-lo. Així, Moby Dick em donava peu per a recrear-me en aquesta fascinació del meravellós i del desconegut, de la fantasia que pot haver-hi sota l’aigua, i després la part aquesta literària», afirma.
En cap cas, assegura l’il·lustrador, «jo pretenia fer una versió de la novel·la de Melville. El que vaig fer va ser agafar dos o tres elements com la mar, la gran balena i el capità Ahab, i centrar-me en aquesta idea de l’obsessió d’Ahab, que de tan a prop que té a la balena és incapaç de veure-la». Així, remarca, «és una excusa per a parlar que, quan algú està buscant alguna cosa insistentment, a vegades n’hi ha prou amb fer un pas enrere per a adonar-se que la solució la té més prop del que creu».
«'Moby Dick' m’oferia la fascinació del meravellós, de la fantasia que pot haver-hi sota l’aigua»
La possibilitat de veure in situ aquest treball aquí a Castelló és gràcies a We Art Exhibitions, al capdavant de la qual se situen Maripaz Martínez i Carmen Ruiz. Elles van ser les responsables, també, que l’any passat s’exhibís el treball que Pablo Auladell va fer d’El paraíso perdido, de John Milton. De tot el treball de Marsol, van decidir que mostrar el de Ahab y la ballena blanca era interessant perquè en l’exposició —que es mantindrà fins a l’1 de maig— és bastant didàctica en poder veure’s el procés de creació dels originals, i on es poden veure quaderns, detalls tècnics de l’elaboració… «Hi ha també molts símbols i missatges ocults que aquí estan revelats», explica Marsol sobre la mostra, i postil·la: «Crec que és un bon enfocament incloure tots aquests elements a més dels originals, de l’art final, perquè així fa partícip al públic del procés».
Aquest procés creatiu, on aflora una imaginació extraordinària, és el que li va valer a l’il·lustrador a ser premiat en la Fira de Bolonya per la seua obra La leyenda de Don Fermín, a més de ser el reclam perfecte perquè editorials de prestigi com a Anagrama recorreguessin a ell per a il·lustrar algunes de les seues portades —gest que altres segells han repetit, i amb gran encert per part seua—. No obstant això, si cal parlar d’una editorial que ha potenciat i cerca potenciar encara més el talent de Marsol, aquesta és Fulgencio Pimentel. «Estem molt alineats artísticament, hi ha una afinitat bastant gran. Tinc la sort d’haver donat amb ells i que ells hagin confiat en mi i em donin màniga ampla», confessa. Amb ells publicarà un nou treball que veurà la llum durant el segon semestre d’aquest 2022, Astro, la història d’un astronauta de missió en un planeta i que, «en lloc de comportar-se com un científic o un astronauta sofisticat, el que fa és trastejar i rondar en un univers estrany que li observa». Caldrà esperar, però valdrà la pena veure el nou de Manuel Marsol, sens dubte.
