«Deixin-me dir-los alguna cosa: mai abandonaré al Lazarillo». Així de categòric es mostra Rafael Álvarez, El Brujo, quan li pregunten per una de les obres que han marcat la seua vida professional i personal. «Cada vegada que ho represento —assegura— gaudeixo especialment». I és que l’intèrpret, tota una icona de les taules, confessa que mai ha deixat «de connectar amb el públic d’una manera especial» quan representa aquest ja clàssic del teatre i de la literatura espanyola.
Relacionadas
No és la primera, ni serà l’última vegada, que El Brujo anunciï quant gaudeix amb aquesta obra, amb aquest personatge ja immortal. «El Lazarillo i jo hem rebut molt més del que tots dos hem donat», afirma l’intèrpret i director teatral que visitarà el Palau de Congressos de Peníscola el 22 de maig, a les 19.00 hores. I és que, prossegueix el veterà actor: «La compensació afectiva i emocional és molt gran i l’alleujament i la tranquil·litat major. Aquesta criatura de ficció va néixer amb un destí molt especial i per això segueix aquí».
Fa més de 30 anys de l’estrena a Toledo d’aquesta obra amb versió del grandíssim Fernando Fernán Gómez. Més de tres dècades en les quals El Brujo ha anat aprofundint més i més en la cèlebre obra picaresca, en les quals s’ha sorprès sobre la seua capacitat evocadora. «Com des del primer dia, sento un enorme privilegi en poder lliurar la meua veu i el meu cos a aquesta joia de la literatura», adverteix ell mateix, per a afegir: «Aquest ens del món imaginari podria canviar el món real perquè fa de la fam i la necessitat un art, la recicla en saviesa».
La queixa o l’art
Amb una àrdua tasca d’adaptació i actualització del text, aquesta obra continua conservant la seua claredat i transparència gairebé cinc segles més tard de la seua publicació.
La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades és un esbós irònic i despietat de la societat del moment, i és precisament aquesta mirada (incisiva) la que serveix encara avui, en ple segle XXI, per a analitzar els quefers i comportaments de l’ésser humà.
Existeixen els mateixos mals en l’actualitat que en aquella època que ens sembla remota. D’aquí la seua vigència. D’aquí ve que necessitem un mirall per a veure’ns reflectits en ell i, així, fer un intent per canviar les coses. Aquest mirall bé pogués ser el teatre, l’art. Ja ho diu El Brujo: «Enfront del dolor tenim dos camins: la queixa o l’art».
¿Què fer? ¿Com aprendre veritablement dels nostres errors? ¿Com evitar caure en els mateixos delictes i faltes? Hi ha qui diria que l’aprenentatge és la clau. Rafael Álvarez ho diria. És més, ho afirma, perquè assegura que el neci, si camina per l’aprenentatge, pot aconseguir la saviesa. No és un camí fàcil, ni molt menys, però vet aquí que servint-se de la fina ironia un capta aquest saber, aquest pensament que ens porta a intentar esmenar aquests pecats que ens fan massa humans.
Hi ha també altres aspectes rellevants en aquest aprenentatge, com són la constància i la presa de consciència. Constància en aquest treball, en aquest exercici de reflexió i comprensió. I ser conscients de la nostra fragilitat. «La història es repeteix una vegada i una altra», exclama l’actor quan assenyala que «el Lazarillo tracta de la marginació, la fam i la vivència dura de la infància». «Els paral·lelismes —matisa— entre el món de l’infant que acompanya al cec i la situació de tants nens del tercer món que moren d’inanició són òbvies».
Un problema universal
La fam, les malalties, la pobresa... Totes aquestes situacions són «la conseqüència d’un món de desequilibris en el qual els béns estan descompensats. I neix de la falta de consciència davant el valor de la vida», assegura El Brujo. Raó no li falta. És aquí, en aquesta denúncia, on cobra especial rellevància una obra com El Lazarillo de Tormes, ja que l’obra afronta, com bé incideix Álvarez, «un problema universal». ¿I quin és aquest problema? «Avui, també, l’apetència actual es mou entorn de l’ambició i el poder», respon.
L’obra original, explica el veterà actor, «és com una metàfora que tothom entén, és un món, un pou de vida i significats que et condueixen», una obra que «neix en una època d’enormes desequilibris entre el món oficial de la Cort i el real, de fam. I abans ,igual que ara, no es pot ser feliç en un món desgraciat, perquè les vides maltractades tenen a veure amb la teua. Almenys jo no puc». I és per tot això, i perquè «Fernando Fernán Gómez va saber capturar l’ànima d’aquest murri», que a El Brujo l’apassiona recitar les aventures d’aquest personatge pels teatres. «Aquí està aquest meravellós relat, primordial per a mi, com ho és servir la necessitat del públic a cada moment. Una necessitat que pot ser de diversió, d’esclariment, de relax, d’un silenci o d’un crit. A saber», finalitza.