Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

OPINIÓ

Dora García: art que genera estats d'alerta

L'artista protagonitza aquest 7 de juny l’última sessió de primavera del cicle ‘Intercanvis. Club de Cultura’ al Museu de Belles Arts de Castelló

Dora García va rebre en 2021 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques per part del Govern. bruno dubner

L’ésser humà habita el món. Com es relaciona amb el seu entorn, o quina és la interacció que duu a terme en ell amb altres espècies o amb els seus semblants continua sent motiu d’anàlisi i reflexió. 

Martin Heidegger es va servir d’una expressió concreta, dasein, per a comprendre l’existència humana. El filòsof alemany parlava del ser-aquí, ser en el món, de la consciència que determina el fet de ser a través de la continuïtat en el temps i en l’espai. Som temps i espai, ocupem un lloc. 

Diguem que existeix tota una geografia psicològica i emocional que no hem estat capaços (o no del tot) d’assimilar encara, com ho demostra el fet de no arribar a un comú enteniment pel benestar de la ciutadania, o no respectar a la pròpia naturalesa. Continuem protagonitzant guerres, continuem danyant el medi ambient, seguim sumits en la incertesa, a més d’immersos en una espècie d’amnèsia col·lectiva, i és l’art, en més ocasions de les que reconeixerem mai, el que aborda aquestes problemàtiques i els dona la volta. 

Interpretar l’existència

El poeta Wayne Koestenbaum va escriure en el seu llibre Notes on Glaze: «Cometem una crueltat amb l’existència si no la interpretem fins a l’extenuació». L’art, sobretot l’art sorgit a principis del segle XX, ha volgut interpretar la «realitat», comprendre-la, transformar-la, desdibuixar-la, reimaginar-la... La conceptualització de l’art va ser un pas necessari. En un cert sentit, calia intelectualizar allò que fins al moment no era més que una cosa ornamental (o això es creia). És per això que a poc a poc es van anar trencant esquemes i van aparèixer nous llenguatges capaços de satisfer les inquietuds dels artistes, generant nous models d’interacció entre l’autor i la seua obra, i entre la pròpia obra i l’espectador. 

A mesura que va anar avançant el segle XX, a través de moviments com les avantguardes i el ready-made, l’art va passar del purament estètic (quant a bellesa es refereix) a un estat on prevalgués el pensament, la qual cosa es traduïa al seu torn en una major exigència tant per als propis creadors com per a un públic que no estava acostumat a formar part activa de la pròpia obra o concepte. En altres paraules, l’artista prenia consciència del seu lloc en el món i compartia la seua visió personal (amb totes les seues ambicions i també amb els seus temors), amb els altres d’una manera molt més directa, interpel·lant a l’altre, a allò altre, provocant fins i tot. 

Entre les manifestacions que van anar proliferant a partir de la segona meitat del segle XX i fins avui, la performance o acció directa s’ha convertit en una de les quals exerceixen major poder d’atracció. No pocs artistes han elaborat a través de la performance un discurs complex, replet d’arestes, capaç d’aprofundir en alguns dels temes i preocupacions més transcendents de l’ésser humà. Dora García és, sens dubte, una de les més reconegudes del panorama actual.

Art i pensament

L’artista val·lisoletana ha qüestionat sempre, a través de la seua obra, la relació que tenim amb qüestions èticament controvertides. De la mateixa manera, ha exigit (i exigeix) a l’espectador que es comprometi, que s’uneixi a ella en aquesta reflexió sobre la nostra pròpia naturalesa, sobre el vincle que establim amb l’entorn, sobre les construccions que hem desenvolupat a nivell polític i social... 

Ja sigui a través de l’audiovisual, la performance, el text o el dibuix, García mostra la complexa xarxa per la qual transitem, posant l’accent principalment en la «il·lusió de la psique humana» que ho produeix tot. A més, persegueix «introduir en l’espectador el dubte del que succeeix al voltant, per a qüestionar els espais comuns, les situacions inesperades i destacar el valor de l’imprevist», com bé incidia Antonio Lucas en l’article que va publicar quan li van concedir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques en 2021 «per la seua manera integral de concebre els espais per a crear performances en les quals resulta clau la interacció amb els públics, així com la seua versatilitat en la utilització de suports i la seua capacitat per a afavorir la reflexió ètica relacionant conceptes i emocions».

Dora García, a Castelló

L’artista, qui va representar a Espanya en la Biennal de Venècia en 2011, considera l’art com una eina per a generar estats d’alerta. I d’això parlarà precisament en el Museu de Belles Arts de Castelló aquest próxim dimarts, 7 de juny, a partir de les 19.30 hores, gràcies al cicle Intercanvis. Club de Cultura que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Serà aquesta sessió amb una de les artistes contemporànies més rellevants l’última d’aquesta primavera, l’última d’aquest primer trimestre de l’any. 

Aquest projecte, que busca generar un debat amb la ciutadania castellonenca sobre la importància de la cultura avui, que intenta fomentar un intercanvi de parers, ha aconseguit que aquest 2022 ja hagin desfilat i compartit les seues experiències en el Museu de Belles Arts el director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), el borrianenc Manuel Borja-Villel, el crític i cap d’exposicions del CCCB de Barcelona, Jordi Costa, la fotògrafa i activista Gloria Oyarzabal, la poeta i editora Elena Medel i la soprano María Bayo. A la tardor, si tot va bé, hi haurà més sorpreses, més intercanvis

Compartir el artículo

stats