Un nou començament, o un renéixer, més que un retorn a la «normalitat». Això és el que diversos directors de les fires més importants del mercat de l’art actual afirmaven en l’obertura del curs professional, a la fi del passat 2021, quan la pandèmia semblava donar-nos a tots un respir.
La possibilitat de recuperar la presencialitat, i amb ella la concreció que poguessin organitzar-se novament cites multitudinàries, suposava al seu torn el «retorn» (físic) de tota mena d’esdeveniments socials. No obstant això, aquesta volta no podia (no deuria, més aviat) concebre’s com una mera continuació del ja establert, com si un virus no hagués provocat el caos i el plor, a més de la mort de milers de persones a tot el món.
Alguna cosa ha canviat, alguna cosa ha hagut de canviar, encara que la gran majoria de la societat sembla sofrir una espècie d’amnèsia col·lectiva i ja no recorda que, fa gairebé dos anys, el món, el nostre món, es va ensorrar. Lluny que sembli això un sermó, haig de reconèixer que quan algú sofreix un trauma, un dels primers consells que es donen és acceptar-ho. Això és cert. Tots, o gairebé tots, han acceptat els estralls d’una pandèmia global, i han seguit amb les seues vides. No obstant això, insisteixo, no hem tornat a la «normalitat», sigui això el que sigui, perquè, en realitat, ningú sap què és normal i què no, i perquè, malgrat tot, no podem oblidar quant ha passat, no podem ignorar-ho.
Estem vivint un període de transició a molts nivells. A poc a poc se succeeixen petits canvis de paradigma en l’àmbit social i educatiu, però també en la ciència i en tot el relacionat amb les arts i les lletres. No voler veure-ho, o no prendre consciència d’aquest procés continu, és perillós, perquè no acceptar el canvi és negar la pròpia existència. Per això parlem d’evolució i progrés, encara que no sempre amb el significat més idoni o encertat; una evolució que ens permet continuar creixent emocional i intel·lectualment per a continuar comprenent i analitzant la complexitat del món.
No és d’estranyar, tenint en compte tot això, que els directors d’aquestes importants fires d’art parlin d’un «nou començament» o «renéixer» com una nova oportunitat, una nova via per a seguir el curs d’aquest canvi. Ells, que són els experts, són coneixedors de com d’important és la capacitat de reimaginar el present, tant el nostre personal com el de les estructures i models de treball actuals.
En aquests gairebé dos anys de confinament i prevenció, d’hospitalitzacions i defuncions, s’han experimentat tot tipus de situacions que ens han posat a prova. D’aquí, la importància de l’adaptació i la resiliència. Aquelles cites que sàpiguen adequar-se als moviments i preocupacions de l’avui i de l’ara, seran les que tinguin una possibilitat de futur.
MARTE 2022
La Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló, més coneguda com a MARTE, celebra la seua novena edició del 16 al 19 de juny —un canvi de data una miqueta radical, ja que la cita solia celebrar-se al novembre, a excepció del passat any en què ho va fer al desembre—. Davant la proximitat de l’esdeveniment, no podem evitar fer la següent pregunta: ¿Què podem esperar de MARTE? Si es fixen bé, escrivim la preposició «de» en lloc de «en», perquè un pot saber què esperar en MARTE servint-se del catàleg de la fira, visitant la seua pàgina web o llegint alguna de les notícies prèvies que s’han publicat de la mateixa. I això, encara que ens interessa, no ens interessa tant en realitat com el fet de saber, o voler saber, què pot proporcionar MARTE al públic: ¿Una experiència, una trobada, un simple espai expositiu, una crida al pensament...?
Som, negar-lo seria anar en contra de nosaltres mateixos, uns ionquis de la reflexió i del qüestionament. ¿MARTE busca connectar amb el context local? ¿Es preocupa pel clima polític i social del moment, o prefereix obviar-lo? ¿Genera els suficients llaços amb els altres agents culturals? ¿Proposa un discurs intel·lectual o simplement es basa en la mercantilització aïllada d’art? Són preguntes pertinents destinades a una cita que va néixer amb l’objectiu de «democratitzar l’art».
Eva Langret, directora de Frieze London, assegurava no fa molt que «les fires d’art són empreses comercials, però també proveïdores de moments excepcionals per a l’intercanvi cultural entre artistes, galeries i comissaris de tot el món». No negarem que MARTE busca la compra-venda d’art, de fet, una de les seues grans metes és la de promoure i facilitar el col·leccionisme amateur. No obstant això, el que ens agradaria que prevalgués és l’experiència emocional, l’agitació o el desplaçament provocat, la promesa d’un aprenentatge.
A destacar
MARTE ofereix proximitat, d’això no hi ha dubte. La proximitat del galerista amb el visitant, o de l’artista amb aquell que s’interessi per la seua obra. També brinda la possibilitat de demostrar el valor intransferible d’experimentar l’art en persona, la qual cosa és d’agrair i no saben quant en aquests temps en els quals cada vegada ens tanquem més en el virtual. Una altra de les seues bondats és el seu suport a la comunitat artística, com ho demostren els seus premis, que enguany han recaigut en Arturo Sarramián, Carlos Sebastiá i Miguel Bañuls. Però volem més, molt més.
¿Per què mostrar-nos tan exigents? Perquè un dia vam tenir fe i confiàrem en les possibilitats que una cita com MARTE podia aportar a la societat castellonenca. Caldrà acudir del 16 al 19 de juny per a comprovar si existeix un nou començament, un renéixer en les maneres de fer i de transmetre en aquesta fira que enguany compta amb Óscar Seco com a artista convidat i en la qual participen un total de 15 galeries nacionals.
No voldríem acabar aquest text sense esmentar els artistes i galeries presents. Són aquests: Rigoberto Camacho (Art Corner Gallery), Isabel Merchante (Atelier Solar), Annita Klimt (DDR Art Gallery), Alberto Amez (Espacio Líquido), Ana Rod (Espacio Nuca), Juli About (Est Art Space), Federico Granell (Galería Llamazares), Iván de Menis (Galería Xavier Fiol), Miguel Ángel Erba (Herrero de Tejada), Alba Lorente (La Carbonería Espacio de Arte), Cristina Ramírez (La Gran), Paco Dalmau (La Mercería), Rubén Torras Llorca (Pep Llabrés Art Contemporani), Rosanna Casano (Piramidón Centre d’Art Contemporani), Alicia Torres (Shiras Galería) i Fernando Navarro (Naranjas con Arte), a més dels ja esmentats anteriorment i d’Álvaro Albaladejo, Raquel Algaba, Paloma de la Cruz, Iván Forcadell, Montserrat Gómez Osuna, Virginia Paradise i Sandra Val, que formen part de l’Espai Ceràmic de la fira que comissaria Teresa Calbo.
