¿Quines són les connexions referencials que l’art pot mantenir amb la realitat? Aquesta és una de les nombroses preguntes que Joan Fuster plantejava en el seu ja mític assaig El descrèdit de la realitat. ¿Quina és l’autonomia, el compromís en l’art? ¿Existeix una pèrdua de la capacitat comunicativa de l’objecte artístic amb el públic?
Sabem que l’art necessita «ser parlat», reflexionat, per a afrontar una acció crítica que sigui, al seu torn, un pont efectiu entre el context social i l’individu, però sembla que continua sent un misteri per a una gran part de la societat, que no acaba de «connectar» amb la realitat. D’aquí ve que sigui tan necessari alliberar-se de tot prejudici, acostar-se per a saber, per a conèixer totes les possibilitats que ofereix, com aquesta relectura o reinterpretació necessària de totes les construccions que hem desenvolupat i per les quals ens regim (o ens dirigeixen, més aviat). L’art com a element que allibera, un despertar.
Una revisió necessària
Si Joan Fuster es preguntava sobre la relació de les imatges, la reconstrucció que fem de la realitat a través d’elles, i en certa manera qüestionava la seua legitimitat reflexionant sobre la pràctica artística i la seua evolució al llarg del segle XX, ara és l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) el que reprèn aquestes mateixes qüestions però amb un enfocament diferent, centrant-se en la vigència i importància de les institucions artístiques i dels mateixos processos de producció. Dit d’una altra manera, mirar amb altres ulls —una mirada nova, o més aviat renovada— aquells estaments que sustenten el món de l’art avui, i més concretament un centre com el propi EACC.
¿Quin és el present i el futur d’un centre d’art contemporani en una ciutat com Castelló? ¿Quina és la seua missió? Prenent com a punt de partida el cèlebre assaig de Joan Fuster, és el propi EACC l’encarregat de revisionar la seua pròpia finalitat, la seua raó de ser, al mateix temps que aprofundeix en la representació mateixa de l’art en el seu conjunt a través d’una sèrie d’artistes joves que han estat convidats per a formar part d’aquesta relectura que s’antulla necessària si el que es pretén és evitar l’acomodament.
L’art, i per extensió les mateixes institucions de creació i exposició, precisen de nous discursos lligats a l’esdevenir de la societat, a les seues preocupacions i inquietuds. Així, si quan Fuster va escriure aquest assaig es remarcava la influència de les avantguardes, de com aquestes havien fomentat una visió filosòfica del propi art i del seu impacte envers la col·lectivitat, és temps, ara, de continuar explorant i considerant totes aquelles qüestions que posen en dubte qui som i per què fem el que fem.
Nous temps a l’EACC
En el seu primer projecte expositiu com a director artístic de l'EACC, Carles Àngel Saurí ha sabut conjugar molts d’aquests elements que provoquin aquesta revisió. En primer lloc, ha comptat amb Paula Lorenzo per a comissariar conjuntament aquesta exposició en la qual destaca, principalment, la joventut de tots els participants. Gema Quiles, Jorge Julve, Lara Ordóñez, Maria Doménech, Carlos Bonet, Leomi Sadler, Blanca Arias, Malaerba, Guillermo Ros, Carlos Páramo, Álex Marco i Lu Rose Biltucci són els artistes convidats a desentranyar els plantejaments d’examen i reconeixement del propi Espai.
Tots ells, cadascun amb la seua singularitat, personifiquen «un moment d’inflexió i de futur incert, de pensar noves maneres, de trobar alternatives en un model de cultura i producció artística en crisi», com bé expressava Saurí en la presentació d’aquesta exposició que suposa, a més, un dels grans esdeveniments de l’Any Joan Fuster que promou la Generalitat valenciana.
Fins al 18 de setembre es podrà veure aquesta proposta expositiva que, com és habitual, s’enriquirà amb una sèrie d’activitats paral·leles que vinguin a complementar aquest debat sobre la percepció de la realitat, de la representació de l’art i de tots els mecanismes que s’han originat entorn d’ell.
Comunitat
Per a dur a terme aquest exercici, ha estat necessari pensar col·lectivament. Aquest sentit de la comunitat és, no n’hi ha dubte, més necessari que mai en un món que s’està tornant cada vegada més individualista. Així, el col·lectiu és una mostra de resistència, a més d’una declaració de que important és el debat, el diàleg, per a continuar creixent en el personal i el global.
Tant Carles Àngel Saurí com Paula Lorenzo, i els artistes aquí presents, han plantejat una exposició en la qual «no es buscava una relació temàtica, ni discursiva, ni de llenguatge, ni tan sols l’aura o l’autonomia moderna de les obres. Aquesta exposició havia de ser un descrèdit que permetés incloure una sèrie de gestos, veus i afectes amb els quals curar i donar nova vida al’Espai».
Estem, doncs, davant un exercici de pensament, d’afectació, d’implicació i compromís. Elements, és clar, que trobem en Joan Fuster i que haguessin de ser comuns per a, d’aquesta manera, continuar construint un món plural.
