Hi ha veus que il·luminen, que irradien un no sé que especial, un no sé que capaç de paralitzar-nos, sumir-nos en la desesperació i la nostàlgia, reavivar el foc de la passió, extasiar-nos... Hi ha veus marcades i que marquen, veus fetes fallida però que demostren una fortalesa extraordinària, veus que emocionen.
La veu és un dels instruments més delicats i sorprenents que existeixen, capaç de desenvolupar una sonoritat única i canviant, fruit de la tècnica que es posseeixi, i sobretot, de l’ànima de l’artista que sent la necessitat d’expressar-se a través d’ella. Dit d’una altra manera, la veu és un canal, un vehicle que permet traslladar aquestes emocions i sentiments que nien en el més profund de l’ésser cap a l’exterior, cap al desconegut, establint un nexe entre dos espais –el privat i el públic– i generant un esperit de comunió entre tots dos.
La veu és un misteri, un somni per a l’oïda, un cop que commociona, una llar fins i tot. Sí, hi ha veus que són un refugi i que busquem amb ànsia per a sentir-nos millor, per a meditar sobre els nostres passos per aquest món que no aprèn dels seus errors però que mai es rendeix. Hi ha, també, veus que fan callar aquestes altres veus que invoquen l’horror i les misèries del passat i del present, oferint-nos un futur molt més esperançador que restitueixi l’oblit i transformi la pena en alegria. N’hi ha, sí, jo les he escoltat.
Una veu pot contar una història concreta a través de les paraules que pronuncia, però també a través del timbre, el to. Existeixen tants matisos com emocions té l’ésser humà, i en una cançó un pot recórrer mil i un camins sensitius, fruit de l’experiència del qual canta, d’aquell que ens brinda la seua veu per a contar-nos una història. És màgic, com a màgica és la música.
Hi ha cançons que ens embriaguen per la veu dels qui les entonen. Lieders que ens encongeixen el cor, blues que ens esquerden... En el jazz també trobem veus que ens embriaguen i ens fetillen, que ens colpegen provocant una sacsejada interna que produeix en nosaltres un canvi d’estat anímic. Penso, per exemple, en la veu de Billie Holiday, aquesta veu trencada, a vegades entremaliada, però sempre, sempre, hipnòtica. I penso en la primera vegada que el món va escoltar, també, a Madeleine Peyroux, i en com molts van voler veure en ella, en la seua veu, una encarnació de Holiday, l’anhelada representació del mite.
Un camí d’aprenentatge
Peyroux no va tenir una vida fàcil, com tampoc la va tenir Holiday, si bé la primera ha pogut sortir airosa llaurant-se el seu propi camí, no exempt d’esculls, fins a aconseguir un estatus d’estrella en l’actualitat. Insisteixo, no va ser fàcil per a ella el divorci dels seus pares, el seu trasllat a París de molt jove, la seua absència continuada a l’escola, les seues aventures de carrer... Però de tot això va aprendre, es va nodrir, i en aquest caminar, en aquesta pràctica d’anar descobrint pas a pas el que era la vida, la vida als carrers, la seua rutina, va anar conformant el seu propi univers.
Va ser als carrers de París, al costat d’altres músics de carrer, on es toparia amb la música de Bessie Smith i Billie Holiday. Així, intrèpida, va iniciar un periple amb tot just 16 anys per Europa al costat de la Lost Wandering Blues and Jazz Band, una experiència que, fet i fet, li serviria per a forjar la seua pròpia llegenda. Com així va ser.
En 1991, de tornada als Estats Units, a Nova York, Yves Beauvais, d’Atlantic Rècords, va descobrir el talent de la cantant i guitarrista, encara que ella va rebutjar llavors la seua oferta, cosa que no faria cinc anys més tard, en 1996, quan definitivament va publicar Dreamland, un disc que en el seu moment va passar desapercebut però que avui és una petita joia del jazz vocal contemporani.
Caldria esperar fins a 2004, amb l’aparició del seu segon treball discogràfic, per a contemplar l’esclat, per a comprovar el que molts ja sabien en escoltar Dreamland, això és, que Madeleine Peyroux posseeix ànima, una veu única, un talent brutal per a contar històries, per a conquistar-nos amb aquestes històries. Careless love va ser una revelació i la constatació que era, i és, una artista de primer ordre mundial.
A partir de llavors, el nom de Peyroux està lligat a la crème de la crème del jazz, i és un luxe que sigui ella l’encarregada d’inaugurar la nova temporada del cicle Auditori Jazz Club que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC) aquest pròxim dijous, 13 d’octubre, a les 19.30 hores. No faltin a aquesta cita en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, o es penediran.
