¿Què és o pot considerar-se un art? ¿Quins aspectes o mínims ha de complir una disciplina perquè puga definir-se com a tal? ¿Existeix un art major i un menor? No deixem de reflexionar, de qüestionar-nos sobre les possibilitats i els límits de l’expressió humana a través de les nostres capacitats, i no deixem de dubtar de tot, d’absolutament tot, més si parlem d’art, o d’art contemporani en realitat.
¿Quantes vegades escoltem allò de «això no és art ni és res», o «qualsevol podria fer el mateix», o «el meu fill pinta millors quadres que aqueix»? Massa, diria jo. Hi ha una desconfiança molt profunda entorn de l’art produït en l’últim segle i mig, una llosa massa gran ha caigut sobre l’artista que treballa una idea i que no es limita a mimetitzar amb total fidelitat la realitat que veu. ¿On queda la imaginació, per tant? ¿Quin lloc ocupa la creativitat? ¿És art únicament aquella obra que, a nivell tècnic, és impecable?
No hi ha un consens a l’hora de definir o concretar què es pot jutjar com a art i què no, només hi ha sospita, una sospita infundada. ¿Com escapar d’aqueixos prejudicis? Sincerament, no ho sé. L’única cosa que podria dir, una miqueta resignat, seria que el pas de temps dictarà o no sentència, com ja està ocorrent, per exemple, amb el còmic i la il·lustració, dues disciplines que a poc a poc han deixat arrere els recels dels més estrictes i formals teòrics de l’art per a ocupar el lloc que en realitat mereixen dins de l’ART –amb majúscules–, guanyant cada vegada més presència en les institucions museístiques.
¿El còmic és «art»? Per descomptat. ¿I la il·lustració? També, clar que sí. ¿Però no se suposa que una obra d’art ha de ser «única»? Immersos, com estem, en el segle XXI, diria que ja hem superat la commoció de la reproductibilitat de l’art en l’era de la tècnica, de la repetició. Per tant, una peça artística, encara que que es genere en sèrie, continua sent art, malgrat el que molts pensen (i mal pensen).
L’auge del còmic
En els últims anys, centres d’art, de gran rellevància, han incorporat a les seues propostes expositives tant el còmic com la il·lustració, dues formes d’expressió que compten amb una llarga tradició i que van gaudir, i gaudeixen, de gran popularitat, trencant, també, la barrera d’allò que molts insisteixen a definir com a «alta cultura».
Sense anar més lluny, en 2005, Fabrice Douar, editor en el Museu del Louvre, i Sébastien Gnaedig, director editorial de Futuropolis, van crear una col·lecció de còmics en els quals el propi museu i les seues col·leccions d’art eren elements centrals de la història. Quatre anys més tard, en 2009, aquesta iniciativa es va materialitzar en exposició Le Louvre convide la bande dessinée, on el primer museu de França va obrir les seues portes per a mostrar el còmic en tota la seua esplendor.
En 2012, una nova exposició de còmic va mostrar els originals de l’àlbum Les Fantômes du Louvre d’Enki Bilal i aquesta iniciativa va inspirar a altres centres a entendre les possibilitats narratives del còmic. El Museu d’Orsay va ser un d’ells, creant en 2014 la seua pròpia col·lecció de còmics ambientada en la mítica estació de tren i les seues col·leccions d’art. I aqueix mateix any, va fer el propi el Museu Thyssen-Bornemisza amb l’àlbum Mitos del Pop de Miguel Ángel Martin, un encàrrec que venia a complementar l’exhibició homònima dedicada al Pop Art.
L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha sigut un dels espais que més ha potenciat el còmic últimament. De fet, ha creat la primera fanzinoteca d’Espanya i ha realitzat exposicions individuals a dibuixants com Paco Roca, o col·lectives com VLC. València Línia Clara, en la qual es van reunir 200 còmics originals, obra gràfica i fotogràfica, així com objectes i altres referències sobre la generació d’autors valencians que en els anys 80 va renovar l’estètica del còmic espanyol i europeu.
Jornades i mostres
Així mateix, en aquest esforç per legitimar la vàlua del còmic com a art, van aparéixer a Espanya reconeixements de gran importància, com els premis nacionals de còmic i il·lustració que fins fa ben poc no existien. I són cada vegada més les jornades dedicades a totes dues disciplines, com ho demostren les que s’han celebrat a Castelló –i que es clausuren avui– gràcies a la col·laboració entre l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i l’Ajuntament de la capital de la Plana a través de la regidoria de Joventut.
Centrant-nos en el món del còmic, cal dir que a Espanya hi ha una gran tradició tant de «lectors» com d’autors. L’època daurada del còmic, amb la mítica editorial Bruguera al capdavant, va donar pas a noves generacions de dibuixants que, seduïts per les creacions arribades de l’estranger, van desenvolupar un llenguatge més complex i que van anar a la conquesta d’altres mercats. Un d’aquests autors o dibuixants és el castellonenc Sergio Meliá, per al gran públic un desconegut que és, en realitat, un veterà que ha deixat la seua empremta en les principals editorials del món.
Des d’aquest passat divendres, al pati d’etnologia del Museu de Belles Arts de Castelló, es pot veure una exposició que recorre la trajectòria de Meliá, descobrint-nos el seu particular univers creatiu i molts dels seus treballs. Així, el públic és capaç d’observar la capacitat creativa del castellonenc, algú capaç de dialogar amb gèneres tan diferents com el manga fins al punt d’haver generat un estil propi que captiva per la seua imaginació i destresa.
Fins al 8 de gener de 2023 es podrà visitar aquesta espècie de recorregut o mostrari per un dibuixant que és, més aviat, un artista, com es demostra en contemplar algunes de les seues creacions originals, com ho són també altres dos castellonencs referents dins del món del còmic com Sergio Abad o Pep Domingo Nadar, per citar alguns.
Des de fa més de 40 anys, Meliá es dedica a crear històries, espais, marcs geogràfics i emocionals, personatges. Porta quatre dècades fabulant, convidant-nos a emprendre un viatge a través del temps i la imaginació. Si això no és un art, no sé que podria ser-ho.
Il·lustració exquisida
La il·lustració potser haja gaudit una mica més d’una certa importància dins del circuit artístic, si bé ha estat lligada al món del disseny, la qual cosa, a vegades, ha desdibuixat la seua rellevància, tant a nivell estètic com conceptual. No obstant això, com diem, la il·lustració ha escapat amb més facilitat d’aqueix encotillament absurd gràcies a figures com Henri Toulouse-Lautrec, per citar un artista que és un clar exemple de com la il·lustració ha arribat a considerar-se art.
¿Un llibre il·lustrat pot ser considerat com una peça artística?Jo respondria:¿I per què no? Existeix el llibre-objecte, el llibre com a obra d’art. I existeix la il·lustració com a disciplina artística. Així doncs, un llibre il·lustrat és i pot ser una obra en la qual, a més de desenvolupar unes certes tècniques, genere un pensament, plantege una idea, remoga consciències. ¿No creuen?
De tot això saben, i molt bé, els responsables de l’editorial Media Vaca, els protagonistes de l’altra exposició que es pot visitar en el Museu de Belles Arts de Castelló i que es va inaugurar, igual que la de Meliá, en el marc de les Jornades d’Il·lustració i Còmic de Castelló (JICC).
Premi Nacional a la Millor Labor Editorial Cultural corresponent a l’any 2018, concedit pel Ministeri de Cultura i Esport, Media Vaca és una espècie de rara avis dins del món editorial en combinar art i literatura fins al punt de considerar cadascuna de les seues publicacions com una xicoteta joia artística. Això és així per la seua decidida aposta per la il·lustració com a mitjà d’expressió artística, com a eina per a il·luminar aquells racons en els quals plana la foscor de la nostra rutina.
Des que van començar a produir llibres il·lustrats, fa quasi 25 anys, els editors de Media Vaca han conservat els plecs d’impressió de tots els llibres publicats. A un ritme de tres per any, són ja setanta-cinc els projectes, molts d’ells complexos, que han requerit molt de temps i esforç i que, malgrat reflectir una gran varietat de lectures, interessos temàtics i gustos artístics, sorprenen per la seua coherència.
Cada llibre de Media Vaca és una aventura única, compartida amb els escriptors i il·lustradors, i amb els tècnics que aconsegueixen que l’objecte es faça real. El conjunt, del qual la present mostra –que es mantindrà oberta fins a l’11 de desembre– ofereix un fragment significatiu d’aquesta labor, conta una vida.
Més presència, i reflexions
Entendre el còmic i la il·lustració com una part fonamental no sols de l’art en si mateix sinó de la cultura a nivell general és una cosa que també ha quedat reflectit en Intercanvis.Club de Cultura, el cicle de xarrades que promou l’IVC des de l’any 2021 i que ja ha comptat amb la presència d’importants creadors com Javier Jaén o Ana Galvañ, així com la visita més recent de Mery Cuesta, probablement una de les majors expertes en còmic al nostre país, i algú, a més, que ha buscat trencar amb totes les estructures convencionals del còmic, sent capaç de crear un dels primers còmics tàctils per a persones amb visibilitat reduïda o la seua iniciativa Comic on drums, un projecte experimental en el qual interpreta amb la bateria pàgines i narratives de còmic. Per si això fora poc, aquest desembre el cicle comptarà amb la presència de Javier Sáez Castán, un altre autor il·lustre en el món de la il·lustració, tot un premi nacional que ha configurat, com Sergio Meliá i Media Vaca, un univers que li és propi i que és enigmàtic.
