La ment inescrutable de Lynch

La programació que han preparat per a enguany la Filmoteca de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Castelló ha començat amb molta força. I és que fins al 22 de març el Teatre del Raval es converteix en la porta per accedir al món fosc i inclassificable d’un creador revolucionari del setè art com David Lynch.

El cicle que es pot veure a la capital de la Plana ofereix la filmografia del nord-americà quasi al complet, ja que només es quedaran per projectar la seua adaptació de Dune (1984), un encàrrec que va solventar com va poder, i Inland empire (2006), el seu últim treball i que resulta encara més críptic i indesxifrable del que és habitual en el cineasta, i ja és dir.

Lynch és un dels directors que han sabut crear un llenguatge i un món propis, fins donar forma a l’adjectiu lynchnià per qualificar aquelles creacions o situacions pròpies de molts dels seus filmes. Tot a partir de Cabeza borradora, pel·lícula amb la qual va debutar en 1977 i que, en un gir que de segur li agradaria al cineasta, tancarà la retrospectiva al Teatre del Raval el 22 de març, quan l’espectador podrà conéixer els primers passos de Lynch en el cinema.

Un treball experimental en blanc i negre, filme de culte immediat, on ja estan totes les seues obsessions. En blanc i negre també va ser la seua següent proposta, amb la qual es va inaugurar el cicle castellonenc el darrer gener. El hombre elefante (1980), adaptació de l’obra teatral sobre la història real de Joseph Merrick, en la que Lynch no es mostrava del tot com a autor, però tan pertorbadora com bona part de les seues obres.

Etapa daurada

Tot el seu segell propi ja hi és a Terciopelo azul (1986), l’altra pel·lícula projectada al gener, inclós el seu actor fetitxe per excel·lència, Kyle MacLachlan, amb qui ja havia treballat en Dune. La combinació única de cinema negre i passatges onírics, la creació d’atmòsferes inquietants, i el desenvolupament d’arguments que plantegen més interrogants que respostes seria una constant en la resta dels seus treballs, començant per Corazón salvaje (1990), amb l’inoblidable fugida de Sailor i Lula.

El cicle continua el 8 de febrer a les 19.00 hores amb Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992), la revisitació de la sèrie amb la qual Lynch va canviar la televisió per a sempre. Una preqüela que es pot veure com un intent de continuar explotant l’èxit del serial, o un ajuste de comptes del director amb els productors que no li van deixar tancar la seua creació com volia. Una manera interessant, en qualsevol cas, d’apropar-se a l’univers de Twin Peaks, un poblet pel qual sempre paga la pena perdre’s-hi.

Obres mestres

I després vindran tres obres majors. El 15 de febrer, Carretera perdida (1996), un altre dels films més oscurs i complexos de Lynch, en el que s’endinsa en la ment d’un assassí amb personalitat múltiple, un dels treballs del cineasta del que més s’ha parlat.

Res a veure amb Una historia verdadera (1998), que suposa una illa en la filmografia del seu autor, una història directa, tal com diu el seu títol original (The straight story), o lineal, ja que estem amb una road movie de tota la vida on el seu protagonista, encarnat pel veterà Richard Farnsworth en el paper de la seua vida, recorre els EEUU en un motocultor per a retrobar-se amb el seu germà i fer les paus abans que aquest muira. Una autèntica obra mestra, en la que només el final ja paga la pena.

Hollywood oscur

I encara ens quedarà per al 8 de març Mullholland Drive (2001), una altra de les meues cintes favorites de Lynch, que suposa el seu retorn a mons foscos i onírics. Anava a ser una nova sèrie de televisió però el pilot no va agradar, així que el director va aconseguir financió a França per a completar la seua obra amb una segona part que suposa el revers tenebrós de la primera. Mai Hollywood, on arriba una aspirant a actriu, ha resultat tan desassosegant i atraient a la vegada. Com el cine de Lynch.

Suscríbete para seguir leyendo