Purificació Mascarell: «La literatura em sembla el discurs més honest»

Respira i desborda literatura. Purificació Mascarell és escriptora i professora en la Universitat de València, però no és fàcil trobar-la. Potser és a la presentació d’algun dels seus llibres en Madrid, València, Xàtiva o Castelló. Premi Extraordinari de Llicenciatura i de Doctorat en Estudis Hispànics, escodrinya les teories de la recepció, del gènere i del cànon. Els seus textos parlen per ella a través dels gèneres minoritzats, com la literatura infantil, o la recuperació i revaloració d’autores, com la seua estimada Elena Fortún. Escriu i treballa, però la seua personalitat es cola oportunament per les esquerdes. A la prestatgeria de les seues lletres, brilla el premi Lletraferit 2022 amb motiu d’una novel·la addictiva, Mireia. Purificació Mascarell exerceix també la crítica literària i col·labora en les editorials La Caja Books i Llibres de la Drassana. Dialoguem amb ella una estona sobre literatura.

Pregunta: El viatge de El cuento animado (Nórdica Libros) comença en una aula de l’assignatura «El Cuento Español» de la Universitat Complutense de Madrid. Com és aquesta connexió? Què suscitava a l’alumnat?

Mar García Puig: «Mai es parla 'massa' d’aquelles coses que ens fan humanes»

Resposta: Sempre connecte el que m’apassiona amb el món acadèmic i el que utilitze en les classes com a material docent. Ací hi ha un triangle de connexió emocional, professional i acadèmica molt important. El llibre naix del plantejament d’aquesta assignatura de la Complutense. Vaig jugar amb les tematologies, amb les línies que uneixen als textos de tradicions, de cultures, de llengües i d’èpoques diferents. Llavors, el que descobrim els meus alumnes i jo és que la metàfora dels animals havia estat utilitzada i explotada per les grans plomes de la literatura universal i significava la nostra exploració sobre els límits, les pors, les obsessions, les fòbies humanes. A partir dels animals, el coneixement sobre nosaltres.

P: Els relats de l’antologia barregen la realitat i la fantasia, sobre quines grans qüestions ens faran pensar? Sobre l’amor, la mort...?

R: El cuento animado inicia amb un relat meravellós de Flaubert, acaba amb un altre d’Ignacio Aldecoa i passa per contes de Virginia Woolf, de Katherine Mansfield, de Mercè Rodoreda, de Franz Kafka, de Gabriel Miró, de Vicente Blasco Ibáñez. Hi ha una multiplicitat de gèneres i estan tots els temes que preocupen als éssers humans. Tots. L’amor i la mort, però també la solitud, la por al desconegut, la generositat, l’empatia i els dos grans temes de la literatura, el poder i la llibertat. El llibre és un repàs a les grans emocions i qüestions humanes.

«Hi ha una fascinació per mirar als animals i mirar en ells què hi ha de nosaltres»

P: La metàfora és un recurs que servit per a amagar-s’hi i parlar de temes difícils d’elevar públicament i de meditar en col•lectiu. És el cas dels animals? S’han botat alguna censura? 

R: La literatura em sembla el discurs més honest de tots els que ha creat l’ésser humà. Ha creat discursos que pretenen asseure grans Veritats, vendre’ns essències: el discurs religiós, el científic, l’historiogràfic. Fins i tot el discurs periodístic. I, en canvi, el literari és un discurs que ja d’entrada et diu que és una ficció, que és mentida, un joc, una fantasia, una evasió. En aquest punt és molt honest, però al mateix temps, darrere de les mentides i els nens jugant amb elements irreals, realment hi ha moltíssimes veritats i es parlen de grans qüestions de l’ésser humà. L’excusa dels animals ho fa molt evident. Sense anar al subtext semblen històries innocents, però la lectura metafòrica destapa una potència crítica i de denúncia ben diferent. Pense en el conte d’Emilia Pardo Bazán, perquè podem establir paral·lelismes entre el ruc explotat fins a la mort per part del seu amo com si fos un vassall i una persona que viu esclavitzada al treball i a un amo que l’explota. Podem comparar també la vaca cordera de Clarín, que és portada a l’escorxador per a aconseguir uns quants euros per vendre la seua carn i l’adolescent Pinín, que és forçat a lluitar a una guerra en la qual no se li ha perdut res i a la qual també va com un tros de carn a l’escorxador. És a dir, clar que els animals parlen de coses que ens resulten tabús o fortes com a col·lectiu i en la literatura, entre les subjectivitats, el pudor i la distància de la ficció, potser hi ha més veritats que en uns altres discursos.

P: Va ser el cas del teu relat infantil per a la falla de l’Ajuntament de València, no? No vas tindre aquesta llibertat creativa. Quins valors contenia perquè foren, podríem dir-li…, censurables?

R: La serp vermella és un microconte que vaig escriure per a la Falla infantil municipal de València que va sofrir una censura per part dels artistes fallers, perquè van voler ser més papistes que el Papa i, anticipant-se a unes suposades crítiques del govern del PP i Vox de l’Ajuntament de València, van decidir deixar fora el meu conte. El consideraven massa crític, massa fort. Jo entenc les Falles precisament com un espai polític. Era el conte sobre una serp de color vermell que travessa la ciutat, que representa el carril bici, i uns ogres que arriben i volen tallar-la a trossos. Quan ho fan, òbviament es multiplica i venç als ogres. Era tan simple com això i, així, es va veure una por terrible a la censura política i l’aplicació de l’autocensura, que és encara més terrorífica, veritat? Els valors del conte són la sostenibilitat, una vida saludable i creure que una ciutat pot construir-se per als nens i no només per als cotxes.

P: Recuperem El cuento animado. Què tenim en comú amb les mosques, els gossos...? Ens fascinen, però no ens agrada reconéixer-nos com a animals. Com s’entén aquesta contradicció?

R: Tenim una relació molt ambivalent amb els animals, perquè, d’una banda, ens creiem els seus amos, ens creiem l’ésser viu superior de tot el planeta i que això ens dona dret a utilitzar a la resta, i, d’altra banda, ens fascinen, ens impacten, ens sorprenen, no podem deixar de mirar-los. Quantíssims vídeos d’animals hi ha en TikTok, quanta audiència social i likes generen. Hi ha una fascinació, com deia John Berger, per mirar als animals i mirar en ells què hi ha de nosaltres. Crec que també hi ha un punt d’autoreconeixement i això es veu molt bé en el relat de Gabriel Miró, El águila y el pastor. Un pastor s’obsessiona amb una àguila que vola en llibertat, que és feliç solcant els cels i que el pastor comença a odiar precisament per aquesta desinhibició i autonomia, perquè ell està lligat al seu treball i a la terra. Doncs, el dia que pot donar caça a l’àguila, el que fa és posar-li un morrió de gos perquè no siga lliure, perquè el que pretén el pastor és que els animals siguen tan presos, tan poc lliures com els éssers humans. Crec que aquesta idea sàdica de castigar els animals per la puresa i l’autenticitat que tenen i que nosaltres hem perdut preval en molts usos de la nostra crueltat. Estic pensant en la tauromàquia, per exemple.

P: I de fet, al relat de Kafka, un simi diu molt educadament que els éssers són miserables, ridículs, violents. Berger també diu que ens atrau mirar als animals, perquè són genuïns, perquè no tenen artificis. Oblidem sovint que som animals?

R: Doncs, si ho oblidem... Està el relat de Kafka per a recordar-ho. És un dels meus contes favorits de totes les èpoques, aquesta meravella creada pel gran autor txec Franz Kafka, que és Informe para una Academia. Un simi vestit de frac es posa davant dels acadèmics, dels homes més cultes, més importants de la seua societat i els diu «senyores i senyors, jo ara soc com un de vostés, parle com vostés, però els explicaré quin va ser el procés per a convertir-me en un home com vostés». I, clar, és un procés plagat de violència, de dolor, d’episodis sàdics, cruels, i aviat se n’adona que, si vol salvar-se la pell, tot ficat com està en una gàbia on els mariners que el porten des d’Àfrica fins a Europa i li cremen la pell, li punxen, li fan beure alcohol a la força..., necessita imitar-los. I què és el que fan els éssers humans? Es graten la panxa, s’emborratxen, eructen, llancen insults, exabruptes, i això és el que ell fa per a sumar-se al gènere humà. Clar, el que diu Kafka és d’una lucidesa brutal, no? Està dient «ens pensem els millors del món amb el nostre frac ací dins de l’Acadèmia, però realment som d’una baixesa moral i d’una estultícia tan suprema que un simi ve a donar-nos lliçons».

P: Trobarem també un conte de Flaubert que parla de com donem la vida pels altres sense rebre res a canvi. Comunica amb la qüestió de gènere? Ressona amb l’actualitat.

R: El relat de Flaubert parla sobre una criada —Felicidad—, una dona que ha dedicat tota la seua santa vida, fins a la vellesa, a cuidar als altres, cuidar als seus amos, cuidar als fills dels seus amos, cuidar als nebots, cuidar fins i tot a les mascotes, i arriba un punt en el qual es fa gran i no té a ningú que la cuide a ella. Llavors, decideix consagrar tot el seu amor i tota la seua capacitat de sacrifici a un lloro. És un relat que té un punt molt irònic, aquesta ironia flaubertiana que ens treu un somriure. Però a mi m’agrada anar una mica més enllà i, des d’una mirada feminista, també parla de les dones de classe baixa, proletàries, contractades per un sou miserable o que, per a tindre un sostre, han estat explotades tota la vida, no han tingut vida pròpia i no han tingut tampoc a ningú que conte la seua història. L’interés de Flaubert és que posa el focus en una ànima càndida, com es titula el relat, en una pobra dona sense importància que, a priori, no hauria d’aparéixer en cap lloc rellevant. I Flaubert escriu un text que es converteix en un conte mític i que col·loca el focus en aquesta tipologia femenina de dones treballadores humils. Això em sembla molt potent. M’agradaria que algú el reescrivira avui, en el segle XXI, però que, com Angela Carter girava als contes de fades i els feia feministes, que convertiren la història de Felicidad en un relat feminista. Té potencial.

El viatge llarg i somiat a Orient de Flaubert

P: Per què tornem als clàssics? És la forma de construir la cultura? Parla’ns d’aquest vincle, de les capes i les relacions del passat amb la producció cultural.

R. Una obra d’art és un clàssic perquè a qualsevol persona de qualsevol època li interpel·la. La posa contra les cordes, li llança preguntes, li fa pensar. Aquests contes del segle XIX i principis del XX funcionen avui encara, perquè els llegim i continuen imprimint en nosaltres una petjada, encara deixen una marca indeleble en el nostre pensament, ens serveixen, ens funcionen. Quan un text o una obra d’art deixa de ser útil a una generació és quan desapareix el cànon i perd el seu valor. Els textos clàssics de El cuento animado crec que mantenen el seu interés i ens interpel·len.

P: Com és la biblioteca que portes al cap aquests últims mesos? Què llegeix Purificació Mascarell? També torna sovint als clàssics?

R: Jo sempre torne als clàssics perquè són la meua font d’inspiració literària. Llegisc poques autores, autors, vius o contemporanis. Preferisc rellegir Drácula de Bram Stoker, preferisc rellegir a Stevenson, els contes de Poe, Arthur Conan Doyle, Daphne du Maurier. Preferisc conéixer bé els ressorts d’aquestes obres que han passat a la posteritat a llegir textos contemporanis que encara no han deixat un pòsit i que no han passat un filtre de pes i de qualitat en la cultura popular. Per tant, no deixe de llegir a Mercè Rodoreda, que per a mi és inspiradora. Torne a Elena Fortún i a Aurora Bertrana, dones que han marcat un camí a les dones que ara escrivim. Crec que és molt difícil dedicar-se a l’escriptura i a la recerca sense tindre pilars culturals ben subjectes, sòlids i ben pegats a tu. Construïm el text als muscles dels gegants, les capes de la cultura.