El 20 de maig de 2016, un dia després de complir-se el primer aniversari de la defunció de Manuel Molina, la seua filla Alba iniciava la gira de presentació d’un disc en el qual va gravar les mítiques cançons dels seus pares. El seu títol ho deia tot: Alba Molina canta a Lole y Manuel. Un projecte que responia més a un impuls vital que a un gir en la seua carrera. «Mai es pot dir d’aquesta aigua no beuré, però jo crec és el disc més flamenc que mai faré. Perquè jo no em considere cantaora», va afirmar llavors l’artista sevillana.
Per a gravar aqueix disc no li va fer falta res més que la concisa guitarra de Joselito Acedo, amb qui actuarà en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló dissabte que ve, 24 d’octubre. Es coneixen des de sempre. Ell ha treballat sovint tant amb ella com amb la seua mare Lole. «Hem volgut homenatjar aqueixa nuesa amb què Lole i Manuel van començar», aclareix Alba. «Amb només una veu i una guitarra, arriscant-nos per descomptat a no fer-ho ni la meitat de la meitat de la meitat del bonic que els quedava a ells. Però ho hem intentat, i crec que lleig no està», afig.
Alba del nou flamenc
Lole i Manuel van ser l’alba del nou flamenc, i de la mateixa manera que el seu nom titula el nou disc de la seua filla, el d’ella va donar títol a dos dels seus vells discos. En 1980, quan la xiqueta encara ni havia complit dos anys, van publicar Al Alba con alegría. I quan, després d’un llarg parèntesi, el duo es va reunificar en 1994, van batejar el que seria el seu últim disc en estudi com a ella: Alba Molina.
Són cançons que han bressolat a diverses generacions. Com aqueix Todo es de color que va acabar convertint-se en pregària aconfessional; aqueix Tu mirá que Quentin Tarantino va propagar pel món en incloure-la en la banda sonora de Kill Bill Volumen 2, o aqueix Un cuento para mi niño sobre una papallona que tantes vegades li van cantar a ella per a fer-la dormir. «I jo li la continue cantant als meus xiquets. Bé, al xicotet, que té cinc anys, perquè la major ja ha complit 14», va dir llavors. Pàgines per a la història que Alba sempre va viure com una cosa quotidiana. «Per a mi no era gens especial, ni ho he sentit com una cosa diferent, perquè mai he sigut filla d’altres persones. Per a mi era natural ser allí mentre assajaven o gravaven els seus discos».
Por, vergonya, respecte
Filla, neta, cosina i neboda d’artistes. Pel costat matern prové de la Família Montoya i la seua àvia és res menys que La Negra. I el seu avi patern, El Encajero, formava part del popular trio Los Gaditanos (en el qual també estava el pare d’Isabel Pantoja). La idea d’abordar el cancioner de Lole i Manuel feia temps que li rondava pel cap. «Però ho rebutjava sempre de seguida», confessa. «I ara he fet aquest disc quasi sense pensar-ho. És d’aqueixes coses que si les medites et fa massa por, vergonya, respecte. M’atrevisc perquè estic una mica boja potser, com deia el meu pare. I he de reconéixer que encara ara em fa vergonya cantar aquestes cançons davant de la meua mare».
En poc més d’un mes van tindre el disc acabat. Com si fora en directe, gravant sempre guitarra i veu alhora. I en els concerts, a penes canta cap altra peça que les d’aquest disc o les que va gravar en l’únic treball en solitari que va fer el seu pare. «M’ho demana el cos. Ara mateix estic completament immersa en aquests temes i quan els cante és com si em ficaren en un atuell i isquera xopada d’ells, regalimant». Una sensació que defineix com a agredolça. «És bonic però també és com estar contínuament furgant la ferida. Hi ha vegades que ho porte bé, fins i tot m’ajuda, però unes altres a la segona paraula estic ja plorant».
Filla de dues icones de l’avantguarda flamenca, Lole i Manuel, la personalíssima textura de la seua veu, la seua meravellosa afinació, continua sent un univers sonor difícil d’encasellar, tampoc és la seua pretensió com queda provat al llarg de la seua trajectòria musical i incessant activitat artística. Aquesta actuació forma part d’un gira de 4 anys en la qual presenta el deliciós repertori dels seus pares i que és ja inoblidable.
