L’any passat es complia el 15è aniversari de la desaparició de Carmen Laforet, autora de Nada, novel·la —la seua primera— amb la qual rebria el premi Nadal en 1944. A penes superada la vintena —comptava només amb 23 anys—, el jurat del preuat guardó es va rendir davant el talent de l’autora catalana, qui va traçar una precisa radiografia de la tristesa vital en la «tenebrosa postguerra espanyola», com escriu Teresa Amiguet.
De Nada, de la seua modernitat, d’aquesta veu de dona en temps convulsos, va versar la conferència que divendres passat, 10 de gener, va oferir la catedràtica de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona Rosa Navarro Durán. La va impartir a la sala Miguel Bellido de la Casa Municipal de Cultura de Castelló inaugurant un nou cicle literari organitzat per l’Ateneu de Castelló i titulat La literatura española en la posguerra civil (1939-1950), una literatura que va fluctuar des de l’existencialisme al realisme social.
Tremendisme, desarrelament i exili, consciència social, temor i angoixa, nostàlgia... La novel·la, la poesia i el teatre espanyol de la dècada posterior al conflicte armat van estar marcats per cert desencantament que va comportar una ruptura amb la literatura antecedent. Ni què dir té que les implicacions de la guerra en molts dels intel·lectuals del país van ser dramàtiques. La censura i l’autocensura va provocar un estancament quant a l’evolució narrativa, si bé, al mateix temps es van produir obres que van denunciar de forma més explícita les injustícies socials. Estem, per tant, davant dues perspectives que van obrir nous camins dins de l’àmbit literari espanyol i de les quals el present cicle de l'Ateneu castellonenc tracta des de diversos àmbits.
POESIA I TEATRE
Si Navarro Durán incidia en una de les obres més cèlebres de les nostres lletres com és la novel·la de Carmen Laforet, on a través de la seua protagonista, Andrea, assistim a la manifestació d’una societat de postguerra duríssima, on prevalien la violència física i verbal, la misèria i, per sobre de tot, la incertesa, les següents conferències previstes abordaran els gèneres de la poesia i el teatre d’aquesta època.
Així, aquest pròxim divendres, 17 de gener —a les 19.15 hores—, el catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat Jaume I de Castelló Santiago Fortuño presentarà la conferència La poesía de posguerra: del panegírico a la denuncia social. El professor realitzarà un recorregut per la poesia arrelada i la desarrelada o social que donava testimoniatge i posava de manifest la situació social que vivia el país, amb una actitud de compromís i de denúncia, i de no evasió.
El teatre, sabem, va sofrir de manera més directa la censura, d’aquí, potser, que es potenciés un teatre de caràcter més burgès i d’humor, si bé va existir també un teatre existencial, inconformista i compromès. La posguerra en mi teatro és el títol de l’última xerrada prevista en aquestes jornades i que protagonitzarà José Luis Alonso de Santos, tot un Premi Nacional de Teatre —entre altres distincions— i un dramaturg contemporani essencial que ha escrit prop de cinquanta obres teatrals, a més d’haver estat director de la Real Escuela Superior de Arte Dramático, director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, i president de l’Academia de las Artes Escénicas d’Espanya, sent a més l’autor més representat a Espanya en l’últim mig segle. La presència d’Alonso de Santos el 24 de gener és, no n’hi ha dubte, un autèntic privilegi i la millor guinda del pastís d’aquest cicle.
