Luis Prades és un dels artistes valencians i espanyols més importants de la segona meitat del segle XX. La seua trajectòria parla per si sola. Aquest any 2017, el Periódico Mediterráneo li va encomanar al mestre que il·lustrara la portada del suplement especial de Magdalena que es publicarà el proper 17 de març. Va acceptar i sota el títol Homenatge a les canyes ha creat una obra única.

—Tots els anys ‘Mediterráneo’ li demana a un artista de renom que il·lustre la portada de l’especial de Magdalena. Què ha significat per a vostè ser la persona encarregada d’això aquest any 2017?

—Sens dubte significa una distinció que m’ha agradat molt per diverses raons. En primer lloc per haver estat l’elegit pel ‘Mediterrçaneo’. Després, també el fet que un encàrrec d’aquest tipus dóna pauta per imaginar una cosa que no és el corrent en la trajectòria d’un. Necessites idear i compondre una obra que normalment està fora de la teua zona de comfort.

—En aquest cas s’ha inspirat en la figura del gaiato, la canya original, no?

—Així és. I he de dir que la inspiració va venir, precisament, d’una reunió que vam tenir al Consell Valencià de Cultura per aprovar i realitzar un informe sobre la declaració de la Romeria de les Canyes com a Bé d’Interès Cultural. Immediatament em vaig dir a mi mateix que aquesta seria la idea.

—Les portades de l’especial de Magdalena són obres d’art en si, no creu?

—Efectivament, és com si pintares un quadre o fessis un dibuix. Són una cosa pròpia, única i original.

—En l’obra juga molt amb la gamma cromàtica i les línies, aquests colors plans però forts.

—Les verticals em semblaven perfectes per il·lustrar el que volia. A més, segueixen la línia del que Wences Rambla, de forma molt encertada crec jo, va denominar «geometria habitada». Solc situar els personatges de les meues obres en una espècie de columnes de color que envaeixen de dalt a baix el quadre, i en si mateix creen unes verticals molt potents. Això és el que he pretès fer aquí també.

—Com castellonenc, imaginem que fer una obra d’aquesta índole té un plus afegit.

—És clar! Com a castellonenc em sento molt afalagat. En certa manera és una manera d’expressar públicament el meu «castellonerisme».

—És una pregunta molt comú, i imagino que puc intuir la seua resposta, però de tots els actes que tenen lloc en les festes de la Magdalena, amb quin es queda?

—La Romeria, la processó de les canyes. Sens dubte. Jo crec, de manera modesta, que la Romeria de les Canyes és el més autèntic que hi ha. Amb això no vull menysprear la resta d’actes, ni molt menys, però aquest acte és històricament el més important.

—Té un major simbolisme.

—Sí, és clar. A més, és bonica la idea del fanal o de les llums baixant de l’ermita. Aquesta llum que il·lumina en la foscor. Aquest seria una mica el terme en el qual podríem situar aquest acte simbòlic: la llum que il·lumina en la foscor. És una metàfora vàlida per a moltes coses. En la composició que he realitzat he situat a la part superior un sol naixent que té diversos significats. Un sol naixent sempre indueix a pensar en aquest ressorgir, i ho vaig creure molt oportú perquè sigui ell el guia que il·lumini les canyes.

—L’alegria pròpia de la festa de la Magdalena també estaria present en aquests colors que abans parlàvem.

—Per descomptat. Entorn de tot això es podria debatre llargament, la veritat —es riu—.

—A part de fer aquesta obra per il·lustrar l’especial de Magdalena de ‘Mediterráneo’, d’aquí a poc protagonitzarà una exposició important a Castelló, o m’equivoco?

—La Universitat Jaume I ha tingut la iniciativa d’organitzar una exposició retrospectiva al Menador Espai Cultural. Aquesta mostra recull diverses èpoques de la meva trajectòria, des de l’expressionisme a l’etapa en què em vaig preocupar més per l’espai. Dir-te que jo he estat dins d’una càpsula aeroespacial, però això és una altra història.

—En ser antològica, li permet fer un balanç de la seua trajectòria, no és així?

—Aquest balanç l’he tingut molt en compte a l’hora de seleccionar les obres, perquè sempre he estat molt autocrític.

—Què vol dir amb això?

—Saps de la meua amistat amb Camilo José Cela, i una tarda em va dir una cosa que em va quedar gravat: «Mira, Luis, l’autocrítica és necessària, però l’autocrítica excessiva esterilitza». Recordo molt bé aquesta paraula, «esterilitza». Sempre em va animar a seguir, perquè si no, caus en el buit. Si penses molt les coses, et frenes. Jo no vull frenar.