L’elegància que destil·lava Bill Evans al piano, diuen, procedia en gran part per la seua formació clàssica. El de Plainfield, Nova Jersey, va ser considerat un mestre de la subtilesa fins al punt de ser rebatejat per l’escriptor Gene Less com «el poeta del piano». No podríem entendre el seu mestratge sense conèixer el seu gust i formació per i a través de Debussy i Ravel, per citar un parell d’exemples d’autors clàssics. Aquest lirisme, aquestes belles construccions melòdiques que provenien de l’impressionisme musical li van fer un músic excepcional, li van convertir en mite.
Salvant la distàncies, és clar, perquè les comparacions, diuen, són odioses, quan parlem de Matthieu Saglio resulta inevitable abordar com va descobrir la seua passió pel cello. Va ser, com no podia ser d’una altra manera, seguint la via clàssica —com ho faria Evans amb el piano—, si bé va trigar molt poc a voler allunyar-se de qualsevol academicisme —com va fer al seu torn el pianista i compositor nord-americà—. Així, a poc a poc va anar acostant-se al món del jazz per a, més tard, introduir-se en les essències i misteris de les músiques del món. No és d’estranyar que diguin d’ell que posseeix una capacitat innata per a integrar llenguatges musicals variats.
Aquesta mescla, aquesta incessant cerca de nous estils i sonoritats, ha portat a Saglio a construir el seu propi univers musical, el seu segell personal.
Un viatge que ho canvia tot
Segons resa en la seua biografia, l’any 2002, Matthieu Saglio es va instal·lar a València per a seguir amb els seus estudis d’Enginyeria Agrònoma. Aquesta elecció, assegura, va determinar el final de la seva embrionària carrera com a enginyer per a dedicar-se en cos i ànima a allò que realment li omplia: la música.
És a València on Saglio té una espècie de revelació o epifania en conèixer el flamenc i, sobretot, en conèixer a Ricardo Esteve. Amb el famós guitarrista flamenc, reconeix, la connexió va ser immediata, i tots dos van contactar amb el castellonenc Jesús Gimeno, bateria complet i fi vingut del jazz, per a fundar Jerez-Texas.
El que al principi anava a ser una primera presa de contacte es va convertir en un conjunt que va protagonitzar més de 500 concerts en 25 països diferents i tres enregistraments a la seua esquena. Aquesta mescla del flamenc, jazz i música clàssica, van fer de Jerez-Texas una autèntica revelació i, amb el temps, en una absoluta referència del que s’ha denominat com el «nou flamenc».
Poc va trigar Saglio a multiplicar els seus projectes, perquè el seu interès per conèixer altres músiques i altres cultures anava a més. Així, després d’haver tocat durant diversos anys amb el grup de música sefardita Aman-Aman, en 2007 va iniciar una col·laboració amb el violinista marroquí Fathi Ben Yakoub. El duo va crear la seua pròpia gramàtica musical per a tendir un pont de vuit cordes per sobre del Mediterrani, permetent-nos descobrir la fusió entre clàssic occidental i clàssic àrab. I això era només l’inici.
En el 2009, Matthieu va fer realitat un projecte que tenia al cap des de feia temps: un repertori en solitari, amb el seu violoncel com a únic company. Cello Solo convida a l’oïdor a descobrir un univers musical ric i coherent, reflex de totes les influències que han marcat al músic francès. No obstant això, el seu afany per dialogar amb altres cultures va provocar que trigués molt poc a crear el grup Diouke, en 2011, amb el cantant i korista senegalès Abdoulaye N’Diaye, l’acordeonista valencià Carlos Sanchis i el percussionista David Gadea.
Diàleg constant
Tots els projectes de Matthieu Saglio tenen un nexe en comú: fer dialogar el seu violoncel amb altres cultures. A poc a poc s’ha donat a conèixer com un dels violoncel·listes més apassionants de la seva generació i s’ha forjat un so immediatament identificable. «Abans que tocar deu instruments diferents, la meua idea és tocar el violoncel de deu maneres diferents», explica ell mateix.
En els últims anys ha estat nomenat artista ambaixador de la Fundació Internacional Yehudi Menuhín, va començar una col·laboració regular amb la Compagnie 14.20, i li han convidat a col·laborar amb projectes cada vegada més variats, del clàssic a la música improvisada, passant pel jazz, el flamenc o les músiques tradicionals. Un non-stop.
Nou disc
El camino de los vientos és el títol del nou disc de Saglio que ha estat editat pel prestigiós segell ACT i en el qual s’ha envoltat d’una sèrie de convidats de luxe com Nguyên Lê, Nils Petter Molvaer, Carles Benavent, Vincent Peirani, Steve Shehan, Bijan Chemirani, Léo Ullmann, Ricardo Esteve, Isabel Julve o Abdoulaye N’Diaye & Teo, per citar alguns.
El 28 de novembre, a les 20.00 hores, dins del cicle Un món de músiques de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Saglio presentarà aquest treball a la sala simfònica de l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Un músic en constant creixement.
