Londres és una de les principals ciutats musicals del món. D’això no hi ha dubte. Per la capital britànica han desfilat centenars, milers d’intèrprets, compositors, directors d’orquestra, enginyers de so, tècnics... Triomfar a Londres és triomfar en gran.
De Londres és Poppy Ackroyd, una jove amb una formació clàssica que crea composicions electroacústiques increïblement boniques. Per a això, tan sols necessita d’un piano i un violí; la resta de la màgia que aconsegueix crear a través de les seues interpretacions és de collita pròpia. La seua sensibilitat i atreviment li han permès amuntegar elogi rere elogi de gent com Nils Frahm —un dels artistes més singulars de l’escena europea i internacional per la capacitat d’abstracció que produeix la seua música— i Hauschka —cèlebre pianista alemanya, igual que Frahm , i que és tota una referència en el pla experimental—.
Des de la localitat de Brighton, on viu ara, Ackroyd ha anat conformant el seu particular univers creatiu basat en una formació clàssica en violí i piano, tot i que ha estat capaç de dotar a tots dos instruments de noves possibilitats, com ja es va poder comprovar en el que va ser el seu primer àlbum. Escapement, de 2012, va ser el seu disc de presentació, i dos anys més tard va llançar un DVD amb imatges a mida, pensades i suggerents per a cadascuna de les cançons d’un treball que marcaria l’inici d’una trajectòria que segueix sorprenent a propis i estranys i que podem dir, és exitosa. Si tornem a les paraules del principi, podríem dir que Ackroyd ha pogut triomfar. Ella ho ha aconseguit, i de quina manera!
En el seu segon àlbum, Feathers, aparegut en 2014, va continuar indagant i aprofundint en les riqueses dels seus dos instruments de corda, si bé va començar a incorporar altres sonoritats per a anar ampliant el seu espectre, completant cançons una mica més complexes. Ackroyd romania fidel als seus orígens però sense escatimar o, millor dit, sense tancar noves vies que li plantegessin altres límits o perspectives.
Aquesta evolució a l’alça li va portar a signar en 2017 amb el prestigiós segell One Little Indian, casa de, entre d’altres, artistes com Björk, Sigur Rós o Sinéad O’Connor, per citar alguns —impressionant—. En aquesta discogràfica independent londinenca va llançar aquell mateix any un mini àlbum titulat Sketches en què presentava deu cançons o pistes de piano sol acústic, sis de les quals eren reelaboracions dels seus anteriors treballs. En altres paraules, el que va fer Ackroyd va ser revisar el seu propi treball per reinventar-se gràcies a una sèrie d’arranjaments que li van servir, també, per enfrontar-se al seu últim treball fins a la data, Resolve.
'RESOLVE'
Publicat el febrer de l’any passat, Poppy Ackroyd ha aconseguit crear un àlbum d’exuberant bellesa i lluminosa honestedat. Resolve.
Certament, les creacions de la britànica encenen la nostra imaginació, creant belles imatges, com si en escoltar la seua música, «un cinema s’il·luminés en els nostres caps i per la pantalla circulessin personatges melancòlics, paisatges ennuvolats on el sol treu el cap amb timidesa». Com a dada a tenir en compte, dins d’aquest creixement personal i professional de l’artista, hem de remarcar el fet que aquest disc presenta per primera vegada a instrumentistes convidats: Manu Delago al hang —instrument de percussió melódica—, Mike Lesirge en la flauta i clarinets i Jo Quail al cello.
Per a molts, Poppy Ackroyd ha trobat la fórmula perfecta que uneix tradició clàssica amb modernitat, transformant «el seu discurs en un artefacte d’audició balsàmica», com asseguren des de Born! Music, promotora del concert que oferirà el proper 18 de gener a la sala de cambra Manuel Babiloni l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. La present actuació forma part del cicle Un món de músiques que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i no cal dir que gaudir d’aquesta pianista i violinista, d’aquesta artista, val la pena.
