Trio de reis per a una bona aposta pictòrica valenciana

L’exposició mereix la pena contemplar-la i hauria de ser objecte de més visites. Sincerament, el que açò escriu, es va decebre molt en les tres ocasions en què va anar al centre museístic de l’avinguda Germans Bou, en trobar-se totalment sol contemplant les pintures. Si bé, d’una banda, suposa una comoditat el poder apreciar els quadres, des de totes les distàncies sense pertorbar a ningú, per una altra entristeix percebre l’escàs interès que una proposta artística interessant com aquesta té per als castellonencs.

És cert que no és una mostra que aporti massa novetats significatives per als especialistes i aficionats a l’art, però tampoc crec que ni aquests ni la resta dels nostres conciutadans, puguin tenir opcions millors per dedicar-se una tarda o un matí de caràcter cultural en l’àmbit de les Belles Arts. D’altra banda (i ara vull centrar-me en el particular cas del nostre Porcar) es té l’opció d’apreciar obres molt importants que rarament poden veure els castellonencs i que pertanyen a col·leccions privades, i als Museu de Belles Arts Sant Pius V de València i Reina Sofia de Madrid (MNCARS). En particular d’aquest últim procedeixen els quadres amb els quals el gran pintor castellonenc va obtenir la primera medalla en l’Exposició Nacional de Belles arts de 1954 (Portuària) i la segona, quatre anys abans (Pas a nivell). Peces ambdues que solament van poder contemplar-se a Castelló quan es va celebrar una exposició antològica a l’any 1991, afavorida per la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de Castelló i la Caixa d’Estalvis, en la gestió de la qual vaig tenir la satisfacció de poder participar.

GENERACIÓ PONT

L’exposició del Museu de BBAA de Castelló, com ja s’ha dit ofereix tres referències immillorables de la generació que continua la dels Pinazo, Sorolla, Domingo, Benlliure, Montesinos, Agrasot, Fillol, Pla, Salvador Abril, Marqués, Ferrer, Cubells, Muñoz Degrain, Navarro Llorens, Tuset, Andreu, Monleón, Castell… En la fornada successora, a la que ens referim, podrien sumar a Gonzalo Salvá, Arcas, Pedro de València, Lozano, Constantino Gómez, Vilar Torres, Francisco Más, Francisco Sebastián o el nostre Gimeno Barón, entre molts d’altres.

Repartida la mostra en tres compartiments, gràcies als panells separadors que posseeix la sala d’exposicions temporals, presenta conceptes molt diferents d’entendre el paisatge, per més que, en algun moment, s’aprecien influències dels grans mestres de la generació anterior. Aquest comentarista no acaba d’entendre molt bé el criteri d’ubicació de les pintures dels respectius artistes, en els esmentats recintes en els quals es divideix l’espai expositiu, que no és ni temàtic, ni cronològic, ni d’afinitats de composició, ni tractament... De la mateixa manera que troba parquedat d’informació en les cartel·les que es limiten al nom i cronologia de l’artista, mesures de la pintura, procediment any d’execució i procedència de la mateixa... faltant informació, molt cardinal, com per exemple el fet dels quadres que van rebre guardons importants. Tampoc el minúscul díptic que s’ha editat ajuda massa, perquè l’espectador d’escassa formació, pugui tenir un suport didàctic per entendre les obres. Temps de crisi, ja se sap.

En altres paraules, és una exposició perquè el visitant posi molt del seu lleial saber i entendre i apreciï individualment les obres, les vinculi o diferenciï i traga, per si mateix, les seues pròpies conclusions.

El costumisme dels pintors valencians del final del segle XIX, va impulsar el paisatge com a gènere propi independent de les escenes de gènere. A això no va ser aliena la influència de l’impressionisme francès, que va calar molt profund en els artistes que van exercir el seu menester en les dues primeres dècades del segle XX. Ja com a gènere autònom la generació de Lahuerta, Porcar i Varela, va aconseguir individualitats de gran relleu per captar els panorames ora rurals, ora urbans, ora campestres, amb un significatiu denominador comú, la valoració del natural que després es transformava segons les influències i el personal criteri de cadascun.

LAHUERTA

Vaig tenir la satisfacció i l’honra de conèixer, en els seus últims anys, a Don Genaro Lahuerta amb motiu del meu ingrés com a corresponent en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos de València en 1977 de la qual ell era prestigiosíssim membre numerari. Me’l va presentar el meu mestre Don Felipe Garín qui per aquell temps presidia la docta institució artística i en les converses que vaig poder mantenir amb ell vaig entendre molt del seu personal criteri sobre la plasmació del paisatge i la seua evolució.

L’herència de les anotacions del natural (ben representades en la mostra en peces de grandària petita) testada pels Pinazo i Sorolla és evident i mostra la soltesa, rica dinàmica del color i l’ambientalitat atmosfèrica dels entorns. El realisme s’accentua en altres olis amb una elaboració minuciosa del retrat panoràmic, pletòric d’intensitat, en el qual predomina l’ambient sobretot de temes camperols. A poc a poc, i s’aprecia molt bé en les obres exposades, el paisatge guanya en intensitat de traç i en soltesa el que perd en minuciositat, arribant a una simplificació de formes. En aquest propòsit, el mestre valencià sembla buscar una personalíssima essencialitat de plànols pictòrics que és, possiblement el més significatiu del seu estil, del que, lamentablement no apareixen massa peces. Amb tot, aquest defecte pot ser virtut, perquè ens permet trobar-nos amb el Lahuerta del tram evolutiu a la seua darrera etapa pictòrica.

VARELA

Varela, que ocupa el mòdul central, és un pintor interessant que presenta peces molt desiguals de grandària, concepte i execució que algú podria qualificar d’alts i baixos i tal vegada no anés desencaminat tenint en compte les nombroses crisis psicològiques que va sofrir l’artista, però... també les va tenir (i més greus) Van Gogh i el resultat va ser una obra genial, idolatrada en els millors museus del món.

Varela és el pintor, dels tres, que més va combregar amb les avantguardes i més va apostar per assumir llenguatges contemporanis i investigar sobre els recursos de plasmació dels motius. En el seu ideari apareix un ampli itinerari, en un dels extrems del qual se significa com especialment devot de Monet i en l’altre, de l’Art Decó. En el recorregut d’aquesta sendera trobem solucions molt vinculades amb el final de l’impressionisme francès i els seus derivats com el puntillisme i també dels hispans com Regoyos, Pla, García Benito, Pichot, Pidelaserra, Gusigne, i singularment Puigdengolas. La simbiosi entre el decorativisme, el disseny i el realisme d’inspirada estilització, van ser els paradigmes que semblen gestar la caracterologia de la pintura de Varela, que no constant és devot d’una mediterraneïtat ben establerta i a la qual no renuncia puix que fa al colorit i a la llum.

PORCAR

Si línies enrere he fet referència a l’honra que va suposar per a mi el tractar a Don Genaro Lahuerta, ara haig de significar que moltíssim major és la de significar que vaig poder cridar amic a Porcar amb qui vaig conviure, gairebé diàriament, el postrer trienni de la seua vida, a la seua casa i, singularment, al seu atrotinat estudi o en el jardí de l’Hort de Victorino.

Precisament, apareix una enfervorida i colorista obra de l’última etapa de la seua producció, que suposa una ruptura total amb el seu criteri i gamma cromàtica en un fauvisme a lo Vlaminck d’acusada intensitat de trets curts i decidits, conseqüència del seu pintar amb els pinzells amarrats a canyes de bambú per poder apreciar la globalitat cromàtica del llenç, sense moure’s del seu seient.

Hagués estat oportú plantejar una ruta cronològica pels seus llenços, en els quals s’aprecia una marcada evolució des del realisme del plen air en les teles signades en els anys 20 del passat segle, fruit de les influències dels mestres de la pintura catalana com Rigalt, Meifren, Urgell, Gimeno, Martí Alsina o Mir, fins a arribar a la sistematització de la seua obra privativa i personal amb una perspectiva en ventall, d’edificis i pals oblics, quallant panoràmiques d’amplis celatges en enartats de núvols en gris major. És el seu període d’una existencial i expressiva energia, manifesta en la seua pinzellada impulsiva i temperamental i en el generós ús de la matèria amb rotunditats de textura orogèniques, que ofereixen una personalíssima definició del paisatge mediterrani, pròpia i inimitable (per més que molts van voler imitar-la) sentida i emocionant. Un període que conclou en els anys seixanta als moments previs a la seva operació de cataractes, en els quals el colorit s’ennuvola en panorames ennegrits, als quals aporta una intensitat diferent i una empenta palesa en el dibuix, reforçat per trets acoltellats amb la punta del pal del pinzell.