La setmana passada centenars d’alumnes es van citar en les universitats per a demostrar el treball i esforç de no sols uns mesos d’estudi, sinó d’anys: la prova de Selectivitat on un jove tant es juga. Vaig llegir en els periòdics que va haver-hi certa polèmica sobre les diferents proves que van haver de realitzar. I la veritat que, posant-me en la pell d’eixos alumnes, ha de ser frustrant que hi haja tant en joc, exactament el seu futur formatiu i que, per criteri del professorat que va elaborar els exàmens, hages d’estudiar una carrera universitària o una altra.
No entraré a valorar si és just o injust; el vertaderament important és que és real. Igual que el futur laboral dels joves quan acaben la carrera universitària. Qui els promet que en finalitzar els seus estudis podran endinsar-se en el món laboral? És més, i que tinga relació amb el que han estudiat? Aquesta generació està immersa en una etapa on prometen un futur laboral després d’un gran esforç formatiu i la realitat és ben distinta. El sistema et condueix a seguir formant-te en màsters i posgraus, però la meua pregunta és: amb quina finalitat?
Molts són els culpables, però els menys culpables són aquests joves que van decidir apostar per una formació, sense ser conscients que no se’ls estava mostrant el món real. Solució: abans de triar una carrera universitària o prendre una decisió formativa cal descobrir a què dedicar-te. I a partir d’ací dirigir la dita formació cap a un fi concret, sense esperar promeses de ningú.
Alguna recomanació? Ajudar els joves al fet que potencien cada una de les seues aptituds, capacitats i competències. Capacitar-los d’una actitud crítica per a fer front a cadascuna de les experiències a les quals s’enfronten diàriament. I, sobretot, que aprenguen a creure en sí mateixos. Açò els permetrà prendre el control del seu futur.
