La setmana vinent tenim dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el Poble cristià: la solemnitat de Tots-Sants i la commemoració dels fidels difunts. Existeix el costum de visitar les sepultures en les quals es conserven els cossos dels familiars i amics, als qui aquests dies recordem d’una manera especial.
Són dues celebracions que ens conviden a reflexionar sobre la meta última a la qual Déu ens crida a tots, que és la Vida eterna. Per això ens alegrem per la multitud de germans nostres que han arribat a aquesta destinació, amb el desig que els nostres éssers estimats que ja han viscut el tràngol de la mort es troben entre ells.
El record dels nostres germans difunts no és per a acréixer el dolor de la separació, sinó per a despertar en el nostre cor agraïment, perquè han sigut per a nosaltres un regal de Déu: en el seu amor i lliurament per nosaltres. Que sapiguem donar gràcies a Déu perquè, a través dels nostres éssers estimats, hem conegut el seu amor i hem cregut en Ell.
No podem recordar als fidels difunts sense confessar la nostra fe en Crist ressuscitat. El Diumenge de Pasqua les santes dones van anar al sepulcre tristes, perquè pensaven que el Senyor estava mort i van escoltar l’anunci que Aquell a qui cercaven no estava mort, sinó que havia ressuscitat: el seu dolor es va transformar en alegria. Que el missatge de la Pasqua siga la clau per a viure cristianament aquests dies.
La mort implica una separació dels éssers estimats. En canvi, els qui han arribat a la Pàtria definitiva no se separen de nosaltres, perquè qui està en Déu no deixa d’estimar-nos. Aquesta misteriosa unió (comunió dels sants) ens porta a viure amb l’esperança que el moment de la mort no suposarà únicament la trobada amb Déu, sinó que serà també el moment del retrobament joiós amb els nostres germans difunts.
*Bisbe de Tortosa
