+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

LA VILA CAPITALINA ALS SEGLES XIII I XIV història de la ciudad

Els noms del vell Castelló

Una cosa és l’ús institucional de la vila, i una altra el que es fa a documents particulars redactats pels representants municipals, que no tenen necessitat d’indicar a quin Castelló es refereixen. La ciutat ha tingut diversos noms des de la fundació, tals com Casteyllo de Burriana, Castellione, Castilione o Castilionis Plane fins a arribar a Castelló, de la ma de Martí de Viciana, el 1564

 

CUNA. El rei tenia els seus assessors i cancillers, al dibuix distorsionats. - MANOLO NEBOT

VICENT GARCIA EDO
17/03/2017

La primera referència al nom de Castelló, just en el moment de la conquesta del castell que donava nom al terme municipal, és la que figura al Llibre dels Fets de Jaume I i que ens situa en setembre de 1233, poc després de la capitulació del castell de Peníscola, fet que donava arguments a la resta dels castells del nord de Borriana (ja conquerida en juliol), per fer el mateix i evitar danys als seus habitants. La capitulació d’estos castells queda reflectida a l’esmentat Llibre, posant-la en boca del rei, que en aquells moments s’havia establert a Borriana, i ens diu: «…E estan aquí, faÿen cavalgades los nostres … e goanyam Casteylló de Burriana, e Burriol, e les Coves de Vimromà, e Alcalatèn, e Vilahameç…».

En realitat, però, el Llibre dels Fets es va escriure molts anys després de la capitulació de Castelló, raó per la qual, per poder apropar-nos d’una manera més efectiva a les formes més antigues del nom de Castelló, hem d’acudir a altres fonts documentals més fiables i més a prop d’eixos moments fundacionals.

Pel que coneixem fins ara, sabem que el primer document original amb el nom de Castelló, en la forma llatina Castellione, és el de la carta de poblament d’una alqueria del terme, Benimahomet, que en 1239 era del comte del Rosselló Nunó Sanz, qui la va donar a diversos pobladors per tal que es pogueren establir.

La següent menció la trobem al volum primer del Llibre del Repartiment del Regne de València, un manuscrit dels anys 1237-1245 que conté nombroses donacions de cases i terres atorgades per Jaume I. Al foli 76v tenim notícia de que el rei va donar a un tal Joan Corça un camp amb un corral, situat a l’alqueria de Benicatol, en terme de Castellionis Burriane, una referència a Borriana que s’explica perquè era una manera clara i eficient de situar el nostre Castelló, ja que en aquells moments n’hi havia d’altres anomenats igual dins dels dominis de la Corona, i això podia originar confusions. El document està datat el 15 d’octubre de 1242, i els seus autors materials van ser els notaris del rei.

En els anys posteriors i seguint el mateix criteri, tal com podem comprovar consultant la col•lecció de pergamins de l’Arxiu Municipal de Castelló, el notaris de la Cancelleria Reial usarien indistintament les formes Castellionis Burriane, Castellionis de Burriana, Castilionis Burriane, Castilionis Campi Burriane, totes elles durant el temps de Jaume I, i serà esta darrera forma, augmentada amb la preposició de (Castellionis Campi de Burriana), la que tindrà un major ús en la Cancelleria Reial durant les dècades posteriors i en la major part del segle XIV.

El pacte del rei En Jaume

Tot i això, hi ha un interessant document datat el 18 de maig de 1250 i signat per l’escrivà reial Arnau de l’Om, que conté un pacte entre el rei Jaume I i els infants Alfons d’Aragó i Pere de Portugal, en el que se cita la vila de Castelló, únicament amb la forma Castellione, poc freqüent en aquells moments, però que s’utilitzaria molt més en el futur.

En la línia acostumada per la Cancelleria Reial, el dia 8 de se-tembre de 1251 el rei Jaume I va donar llicència al seu lloctinent al regne de València, que era el noble aragonés Jimén Pérez de Arenós, per tal que canviara la ubicació de Castellionis de Burriana, referint-se al castell que li donava el nom, a qualsevol altre lloc del terme que considerara més convinent. Un trasllat que es materialitzaria en els anys següents, al costat del camí reial que anava a València i que faria de Castelló en poc de temps una de les viles més destacables entre les que formaven part del patrimoni reial.

Les coses són una miqueta diferents quan comencem a trobar documents particulars redactats a Castelló pels seus representants municipals, que no tenen necessitat d’indicar a tercers a quin Castelló s’estan referint, raó per la qual ja en el document d’estes característiques més antic que coneixem actualment, que és la concòrdia signada el dia 11 de juliol de 1275 (un any abans de la mort de Jaume I) entre les viles (o universitats) de Castelló i Almassora, per tal de fer un bon ús i administració de les aigües del riu de Millars que servien per regar part dels seus respectius termes municipals, el nom de Castelló a seques apareix en diferents ocasions al llarg del text, amb referències diverses, com les següents: «homines de Castillione» (els homes de Castelló), «çequia Castilionis» (la séquia de Castelló), «cequiarii Castillione» (els sequiers de Castelló), «aliquis de universitate Castillionis» (algú de la vila de Castelló).

Ara bé, tant el document anterior, com la resta dels citats, encara estaven escrits en llatí, com era costum entre juristes; per la qual cosa el document que citem a continuació ens resultarà molt més proper, ja que el 31 d’octubre de 1290 i també amb motiu d’una nova concòrdia entre les viles de Castelló i Almassora, en aquesta ocasió per la manera de repartir els dies i hores d’ús de les aigües del riu de Millars, les dos parts rebran el text notarial escrit en romanç valencià. No gosaríem dir si és el primer en la nostra llengua o se’n conexien d’altres anteriors, però té un gran interés, ja que la màxima autoritat de la vila (el justícia) parla en primera persona i s’identifica com a «Pere Castell, justícia de Castelló», sense més. I tot seguit també s’identifiquen «Domingo Albert i Ramon Serra, jurats» (o regidors de la mateixa població). Tot i la data del document esmentat, el conservem en còpia autoritzada de 1313, on el justícia de Castelló i en llatí, s’identificaria com a «Andree Trullols, justicia ville Castillionis», però, en canvi, el notari que materialitzaria finalment el document ho faria citant la població a la manera tradicional: «Poncii de Monte Albano ... notarii ... curie Castillionis Campi Buriane», la qual cosa indica que la pluralitat d’usos era una constant permanent.

La diversitat, una norma

Al llarg del segle XIV esta diversitat continuarà sent la norma i la forma simple Castilionis serà ja molt freqüent; però a la segona meitat de segle començarem a documentar uns canvis molt més significatius, com a conseqüència de la decisió del rei Pere el Cerimoniós de designar la vila de Castelló com a seu de la nova Governació de la Plana, una institució realment molt destacable que va fer que les autoritats municipals parlaren ja en un pergamí datat el 31 de gener de 1362 de Castilionis capitis Plane Burriane (Castelló cap de la Plana de Borriana); i en 5 de juny de 1367 es convertiria per primera vegada ja només en Castilionis Plane (Castelló de la Plana), el nom actual.

Als documents de caràcter particular redactats fora de la vila, la capitalitat de Castelló figura reconeguda en un document de 22 de desembre de 1366: «Castellionis capiti Planiciey», que es repetirà en un altre de 5 de setembre de 1371: «Castilionis capitilis Plane Burriane» i, a poc a poc, conforme passava el temps i Castelló seguia adquirint major protagonisme, les referències a Borriana anirien desapareixent, com no podia ser d’altra manera.

Castelló ja al segle XV

A partir del segle XV les denominacions Castelló a seques i Castelló de la Plana, que és la denominació oficial, es van convertir en les formes majoritàries d’anomenar la població, malgrat l’incipient castellanització que a partir del segle XVI va començar a fer-se de notar en terres valencianes, en especial per influència de la cort dels successius virreis que s’establirien a València i de part de la literatura de producció valenciana que va començar a escriure’s en castellà.

Per posar-ne un sol d’exemple referent al nostre discurs, esmentarem la descripció de la vila de Castelló que fa el cronista Martí de Viciana, quan en l’any 1564 publica la tercera part de la seua Crònica de València, on tot i que el text està escrit en castellà, però conserva el nom de la població en la seua forma correcta valenciana, sense modificacions, cosa que, en canvi, ja no va fer amb altres poblacions i llocs propers, que els va transformar en Cuevas de Vinromá, Villareal, o Espadán, per citar-ne només alguns.

Actualment, Castelló usa oficialment la doble denominació Castelló de la Plana / Castellón de la Plana, amb les incomoditats que comporta a efectes de cita, informació o referència. Una simple n, aliena a la nostra història i cultura, és causant d’una situació tan estranya. Quant bé faria la recuperació del nom únicament en valencià, tant per raons de dignitat com d’estètica, més tenint en compte que tal decisió no causaria danys d’interpretació a tercers, única causa possible per seguir mantenint eixa situació.