El començament del mes de novembre, amb la celebració de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, està marcat pel record dels germans que ens han deixat. Encara que els cristians hem de pregar perquè tots se salven, espontàniament recordem amb especial afecte aquelles persones que han passat per la nostra vida. Per a ajudar-los a viure cristianament aquests dies els vaig a recordar dos esdeveniments de la vida de Sant Agustí, que ell mateix conta en les seues Confessions. En el llibre V, el sant bisbe d’Hipona narra que en arribar a Milà va visitar el bisbe Ambròs, el qual el va rebre paternalment. «Jo (diu Agustí) vaig començar a estimar-lo; al principi no com a doctor de la veritat…, sinó com a home benvolent amb mi».
El record dels difunts, que aquests dies vivim d’una manera més intensa, hauria de caracteritzar-se per aquesta gratitud nascuda de la fe. Mai ha d’esborrar-se en el nostre cor l’afecte a ells pel seu amor envers nosaltres. Però sobretot, hauria de ser un record ple d’agraïment a Déu perquè, al llarg de la nostra vida, se serveix de les persones que ens va posant en el camí per a conduir-nos a ell.
El segon episodi el trobem en el llibre IX. Quan de tornada a la pàtria estan esperant en el port d’Òstia per a embarcar, sa mare emmalalteix greument i, sentint que s’acosta l’hora de la mort, els diu a ell i al seu germà: «Enterreu aquí la vostra mare». Agustí ens descriu la seua reacció i la del seu germà: «Jo callava i frenava el plor, mes el meu germà va dir no sé quines paraules, amb les que pareixia desitjar-li com a cosa més feliç morir en la pàtria i no en terres llunyanes». La memòria dels nostres germans difunts ha de ser un record creient i, per tant, orant. No consisteix només en què nosaltres els portem a la memòria, sinó en demanar a Déu que ell també es recorde d’ells per a portar-los al goig de la seua presència.
*Bisbe de Tortosa
