Estar un dia amb uns amics en un bar, pagar el compte i que et sobren unes monedes. No saber què fer amb les tornes i buscar aquella màquina de llumetes situada normalment en un lloc de pas, «tragaperras» o escura-butxaques li solem dir. Fer rodar una d’aquelles monedes per la ranura amb més gent pendent del resultat. Si la combinació no té premi, total hem perdut unes quantes monedes, no passa res. Si per contra la sort ens somriu, aleshores sí passen coses, sí.
La primera interacció amb els jocs d’atzar sol ser espontània, en ambients de socialització on predomina l’optimisme, la retrobada amb amics o familiars que feia temps que no veiem, acompanyant eixe gest d’unes rialles per aquell acudit que ja heu contat 40 vegades però que encara ens fa gràcia. Si obtenim premi encara farem una copeta més i riurem amb més ganes. Què bons records d’anit. El moment davant la maquineta quedarà com a molt en anècdota, però ja hem caigut en la trampa.
LA SEGÜENT VEGADA l’apropament és més íntim. Estàs a soles. No saps per què, però una combinació de llumenetes ben estudiada que acciona ressorts molt amagats en el teu cervell t’ha fet parar davant d’aquest maleit artefacte. Avui no portes solt a la butxaca, però tens 5 euros. Et fa vergonya demanar que et canvien sense més, així que et demanes un tallat. Per què no tindre jo la mateixa sort que l’altre dia? Quan estàs a punt d’esgotar les partides... un premi! És menor, són 5 euros. Podries optar per acabar-te el tallat i pensar que t’ha sortit de bades. Però això gairebé mai passa. Llences les monedes i potser reps un parell més de premis menors d’aquests. Finalment han passat 15 minuts i te’n vas sense els 5 euros i amb un bombardeig d’estímuls al teu cervell del que no acabes de ser conscient. El càncer s’escampa.
D’este moment cap a endavant els camins es multipliquen. Perds la vergonya a canviar bitllets de 5 euros, però també de 10, de 20, de 50... Les empreses que gestionen estes armes de destrucció de famílies mai perden, de manera que, abans que acabe el mes, les teues butxaques estan buides i ta casa desproveïda. Tu no ho veus tot, però cauen els murs que sostenen la teua vida. Els crits de desesperació dels que t’estimen no són suficients.
I TOTA AQUESTA descripció forma part d’un entramat real i legal, tolerat per aquells que tenien el poder. Són drames individuals i «en diferit», que deia la recentment defenestrada Dolores de Cospedal, un negoci que l’opinió pública no farà trontollar. «Si ho anuncia Carlos Sobera no pot ser dolent, és un famós simpàtic!», codifica el nostre cervell. Els carrers de les grans ciutats s’omplin de sales d’apostes, trituradores de vides en plena via pública.
Hem d’acabar amb açò. El grup Unidos-Podemos al Congreso ha presentat ja una proposició de llei per regular els jocs d’atzar que, avance, serà molt restrictiva si la resta dels grups parlamentaris entén que s’ha d’actuar, perquè amb eixe sector fent de les seues sense control la nostra és una societat pitjor. Seran capaços esta vegada els altres partits d’avantposar solucions a interessos empresarials? No està tan clar.
*Diputat de Podem a Les Corts
