Des de la meua actual responsabilitat, coneixes a moltes persones, parles en molta gent i m’ha sorprés gratament que en els darrers mesos i més específicament aquests últims dies molts dels meus interlocutors s’expressen de manera semblant. És igual que siga un ciclista de renom internacional a Fitur, que un empresari d’èxit a Cevisama, la presidenta d’un col·legi professional a Qualicer, una comerciant de Castelló-ciutat, un participant en una prova esportiva, com l’organitzadora de Gastrónoma, un militar de servei en les nostres terres o la responsable d’algun dels freqüents esdeveniments culturals. És igual que siguen de la terreta, com vinguts de fora i que s’han quedat a viure entre nosaltres. Hòmens i dones de diferents edats, professions i condicions socials. Totes m’hi han trasmés el mateix missatge expressat quasi quasi en similar literalitat: «Castelló és una província única».
Si és que jo, ja no ho creguera, ho haguera de creure tan sols per la vehemència i la convicció en què ho expressen. Si la meua resposta és que ho diuen per quedar bé davant del president, la contraargumentació és expressada amb major força i varietat de raons. I, és veritat, sense pecar de chauvinistes i sense deixar d’entendre que moltes de les nostres virtualitats les compartim en altres territoris espanyols i més específicament valencians, una crítica desapassionada i atenta de la nostra circumstància territorial ens porta a donar versemblança a eixe diagnòstic: «Vivim en una província única».
De segur, en el famós sistema DAFO, que s’ocupa de valorar, les febleses i fortaleses de qualsevol organització, trobaríem també elements negatius que cal tenir en compte per continuar millorant. Però com els meus interlocutors estaven positius i com també cal valorar i per què no admirar tot el que de bo té la realitat que ens envolta, avui atenem a tot allò que ens fa únics i que aquesta gran varietat de persones no em deixaven de ressaltar.
Tenim un clima magnífic, diuen, i no ens falta raó. Al mes de febrer pots estar assentat tranquil·lament a una terrassa o passejar en manega curta acompanyat pels carinyos sol d’hivern. Tal vegada, com ho gaudim des de sempre, no ho valorem com cal, però, més enllà d’episodis turmentosos puntuals, la nostra climatologia és un regal preciós que la natura gratuïtament ens ofereix. I amb el clima, eixa combinació realment única de mar i muntanya, costa i interior, serralades plenes de verd, camins i natura a un tir de pedra d’extenses platges d’àrea amb quantitat serveis i banderes blaves.
Així no és difícil que aquells que vénen de fora i es coneixen es queden i no es vulguen anar. A més a més de territori i clima tenim història, cultura, tradicions. Tenim narrativitat i això és molt important. Hi ha històries per comptar: templers, càtars, sarraïns, papes i sants, lliberals i carlins, i els primers pobladors de l’humanitat que van deixar en abrics i coves les pintures rupestres, símbol i art primigeni de l’espècie humana. Quasi res!!! Però per damunt de totes aquestes virtualitats, està la gent. Està la nostra gent. Som bona gent. Un poc despreocupats i meninfotistes, però oberts i hospitalaris, festers i vitalistes, en una paraula: mediterranis.
La veritat és que, amb totes aquestes virtuts, no acabem de comprendre on està l’errada, qui es va equivocar, quan es va prendre la decisió política, social o empresarial equivocada que va possibilitar que altres territoris tinga’n més desenvolupament econòmic, més població i més oportunitats. Ja serà hora d’enrandar errors i equilibrar polítiques!
*Presidente de la Diputación
