La irrupció del conseller d´Educació, Cultura i Esports en el ple de l´Acad¨mia Valenciana de la Llengua (AVL) em va recordar una altra irrupció famosa: la del coronel Tejero, ara fa poc més de vint anys, en el Congrés dels Diputats, aquella infausta vesprada de febrer. Em diran que hi ha difer¨ncies, entre l´una i l´altra: és clar que n´hi ha. Per² els impulsa un ressort semblant, a les dues. Totes dues, amb maneres diferents, pretenien interferir el funcionament i vulnerar la independ¨ncia dels órgans democr tics. En qualsevol país d´una certa tradició i alguna convicció democr tiques, l´assalt i les amenaces d´Alejandro Font de Mora haurien estat causa suficient per reprovar-lo. Per² aquest, ja ho sabem, és un país que encara no ha tingut temps de fonamentar certs usos i certs respectes.
L´AVL fou creada per separar la qüestió lingüística de la política. Un objectiu pertinent, tot i que alguns mostr rem certa desconfian§a envers el m¨tode de creació i envers el sistema d´elecció dels acad¨mics. Ara, a la primera ocasió en qu¨ l´AVL ha decidit de fer explícita aquesta independ¨ncia i ha fet primar els criteris lingüístics sobre els interessos polítics dels governants, el Consell ha decidit que ja no li convé l´AVL: la volen d²cil o no la volen. La volen al servei del partit o ja no els convé. D´ací la irrupció de Font de Mora en el paper de mató de barri.
El dictamen que ha suscitat les ires del Consell era l´únic capa§ d´harmonitzar els dos postullats: el reconeixement de la unitat lingüística i la legitimitat de la denominació valenci per al catal que es parla a les nostres comarques. Era, per tant, un pas efectiu de cara a la solució del problema. Un problema, d´altra banda, que (amb l´excusa de les desafortunades manifestacions de Carod Rovira) ha creat i alimentat el PP.
Tanmateix, com ja vaig apuntar des d´aquesta columna, al PP no li interessa la solució, sinó que li convé el problema: per aix² l´ha creat i per aix² l´alimenta. Perqu¨ és de la persist¨ncia del problema i no de facilitar-ne la solució d´on trau rendiment electoral. D´ací la por al dictamen de l´AVL. D´ací l´assalt i les amenaces de dissolució. Una interfer¨ncia, val a dir, que no per extempor nea ens ha d´estranyar. Al capdavall, els populars mai no s´han caracteritzat per respectar les institucions quan aquestes han resultat inconvenients per als seus interessos electorals.
Els populars, fills com són de qui són, mai no s´han cregut de veritat la democr cia. L´accepten i la fan servir perqu¨ és un imperatiu dels temps. Per² no se la creuen. D´ací que, quan els convé, se salten les mínimes regles del joc i n´interferisquen el funcionament i amenacen de canviar les lleis per domesticar les institucions rebels i adaptar-les als seus interessos de partit. Com ara volen fer amb l´AVL.
