Les festes populars són un component molt especial de la nostra identitat. Ens agraden més o menys, tots recordem les activitats que han marcat la nostra infantessa. Recorde que al Grau es feien moltes d’aquestes festes infantils. Com la de donar de menjar merengue amb els ulls tapats que, personalment, no m’agradava gens. Altres en canvi, em resultaven més divertides.
Recordeu a les festes dels pobles quan tocava «trencaperols»? Aquesta és una de les que més m’agradaven. Amb perolets de fang plens de dolços o joguets penjats d’una corda, els xiquets, amb els ulls embenats, pegava a cegues per intentar trencar-ne un i aconseguir el premi. Els qui sostenien la corda movien el perol de dalt a baix per confondre el xiquet. Ja fora per allargar el joc o per a diversió dels qui miraven, l’espectacle feia sovint burla del colpejador, que no parava d’esforçar-se per trencar el perol. El més trist de tot era que, quan per fi aconseguia colpejar, encertar i trencar-lo, el contingut s’escampava per terra i tots els espectadors es llançaven a agafar-ho tot. El pobre colpejador, en llevar-se la bena, encara cec per la diferència de llum i sense veure res, no aplegava a temps d’agafar els dolços o el joguet.
I en aquestes reflexions és com m’ha vingut al cap que hi ha partits polítics a l’Ajuntament (i a més institucions) que semblen estar participant en un trencaperols gegant i permanent. Em referisc a aquells mandataris que es pensen que tindre el pal implica tindre el poder. Més concretament, el poder de destruir o destrossar. El perol simbolitza el que volen tenir però que no controlen. I creuen que trencant-lo, el que hi ha dins serà seu. Perquè, sense saber-ho de cert, consideren que el que hi ha dins és important o interessant. Ho volen per a ells, vaja, i amb l’únic objectiu d’aconseguir-lo, van cecs sense veure que hi ha al seu voltant. Peguen cops de pal a tort i a dret sense encertar mai mentre el perol puja i baixa, lluny o prop del bastó. Els que s’ho miren riuen de la poca traça. Es burlen del que porta el bastó, de com pega colps segur d’ell mateix però sense encertar ni una sola vegada. Els espectadors continuen fent broma de que, en cada colp, el colpejador posa tota l’ànima i acaba trobant el buit.
Quan per fi ho aconsegueix, i trenca un perol, el contingut se l’acaben emportant els altres. I és ací on veig més evident la similitud amb el joc infantil. Quan un polític porta molta estona amb els ulls embenats pegant colps, en el moment en què es desfà de la bena i reacciona, ja li han furtat el «tresor» que pensava que hi havia dins del perol. I, per acabar de resultar lamentable, el que els ocorre moltes vegades és que dins del perol sols hi ha farina i aigua, que els empastifa de dalt a baix.
A tota la ciutadania, el que ens cal són polítics i polítiques amb els ulls ben oberts, sense els pals per pegar ni per posar a les rodes. Que tinguen els objectius clars i que siguen conscients de quins perols els hi corresponen i quins són realment d’altres. Polítics i polítiques que vulguen col·laborar en organitzar la festa, trobar els perols i triar què es posa a dins. Que ajuden a moure les cordes i repleguen els trossets trencats abans que ningú es faça mal. Responsables que siguen conscients de que unes vegades et pot tocar tindre el pal i d’altres no. És a dir, ens cal política seriosa en benefici de tots i no un model de destrucció a canvi de res. H
*Vicealcaldessa de Castelló
