Aquest mes de maig commemorem el desè aniversari del 15-M i potser siga ja el moment de fer una primera recapitulació del seu significat i transcendència. Resulta fàcil, per exemple, veure la retirada política de Pablo Iglesias com el senyal del final d’un cicle, malgrat que encara queden molt ajuntaments i el propi govern de Sánchez amb el seu suport.
Però voldria anar un poc més enllà i tractar de comparar l’extraordinària mobilització del 2011 amb el maig francés de 1968. Entre una i l’altra van passar 43 anys que vindria a ser segons els historiadors el retard de la política espanyola amb la de les democràcies dels països occidentals del voltant, i que coincideix amb els anys de la dictadura franquista. Tot un símptoma. O siga, nosaltres estàvem en el 2011 al nivell de la maduresa política de la joventut francesa de 1968.
El franquisme no va acabar amb la mort del dictador, sinó que el seu pes va continuar formant part de la consciència social, i possiblement el 2011 va començar a desempallegar-se, perquè entre altres coses ja no es va lluitar específicament contra ell. No va ser un moviment antifranquista, sinó antisistema. El sistema que va crear la Constitució democràtica de 1978 amb el suport incondicional del PP i del PSOE que estava esquerdant-se per la crisi econòmica del 2008. La casta de polítics que es va formar des d’aleshores i que segons altres historiadors representava una mena de neofranquisme tutelat per Joan Carles I, el successor que havia escollit Franco.
El 15-M va ser un moviment de masses que no va votar la Constitució de 1978, ni havia oït parlar en classe de l’institut del franquisme. Les idees que van circular entre els joves no tenien res a veure amb els diferents partits polítics sinó amb la renovació de la política imperant: «Democràcia real ja» amb el desig d’acometre problemes estructurals sense passar pel tamís dels partits, de les comissions, dels pactes. Va ser el resultat de la indignació deixant de costat la por antiga, veient que la classe política i la econòmica seguia instalada en una situació de confort mentre que la crisi feia estralls entre les generacions més joves. Ells mateixos.
El maig francés del 68 també va sorgir en una situació de benestar del gaullisme anant en contra de l’establishment d’aleshores que deixava de costat als joves i obviava els problemes dels extraradis de les ciutats franceses enviant contra ells la seua policia.
Paral·lelisme
Hi ha cert paral·lelisme entre les dues situacions: «No som mercaderies en mans dels banquers», deien en el 15-M, amb una barreja de dura realitat i utopia, d’una generació sacsejada per l’atur i els desnonaments que la crisi havia deixat inermes, el somni de trencar esquemes preestablerts amb els ressorts de la pròpia Constitució de 1978, aplicant al peu de la lletra els seus principis sense que l’aparell judicial fos intermediari.
Però ara, 10 anys més tard d’allò, sembla que totes aquelles idees s’han frustrat al tractar de convertir-les en llei. La casta se les ha engolit adequant-les al vell sistema. «Que canvie alguna cosa per a que res canvie», deia el príncep de Salina en El Gatopardo. Potser la desaparició del bipartidisme canovista, perdó, neofranquista, entre altres minúcies; potser la idea de què encara es pot anar més enllà del temps i l’espai de la cuirassa anti míssils del sistema. Somis per a altres 15-M.
Per tant tot el que passa a partir d’ara s’ha de veure des d’un altre prisma. Per exemple, la victòria electoral d’Ayuso a Madrid, s’ha d’interpretar com un retrocés al fons de la caverna on la llibertat consisteix en veure la llum de les quatre parets blanques que els envolten protegida la porta pels companys de viatge de Vox.
Catedràtic d’Història
